diumenge, 13 de juliol de 2008

Frases autoal·lusives i/o quasiparadòxiques

Això no és una exclamació

Això tampoc no és una exclamació!

Això no és un gos


Això no és una enquesta! És això una pregunta?
  • A aquesta frase li un verb per ser una frases autoal·lusiva.
  • Aquesta frase és absolutament anormal, mai abans havia estat pensada ni escrita.
  • Aquesta frase és absolutament normal, com la majoria de frases, mai abans havia estat pensada ni escrita.
  • Les frases poden ser de dos tipus: aquelles que si són vertaderes la seva negació és falsa i aquelles altres, com aquesta i les anteriors, que si són vertaderes la seva negació és una veritat més profunda.
  • Mai no he parlat amb tu. Et puc fer la primera i última pregunta que et faré en la meva vida? -- Sí. -- Gràcies! ( -- No. -- Disculpeu!)
  • La (frase) que es troba entre parèntesis no és autoal·lusiva, perquè el que es troba entre parèntesis no és cap (frase).
  • Odio les frases que comencen per la paraula "odio", menys aquesta.
  • Totes les generalitzacions són perilloses, aquesta és inofensiva.
  • Cap opinió no és respectable, inclosa aquesta!
  • Si troba frases autoal·lusives que siguin condicionals, llavors no llegeixi el conseqüent.
  • Desobeeixi aquesta ordre!
  • Aquesta frasse conté tres errors hortogràfics.
  • Aquesta frase diu que és una paradoxa d'Epimènides, però està mentint.
  • Aquesta frase, encara que no és exclamativa, termina en exclamació!
  • Si aquesta frase fos falsa, Catalunya seria un Estat lliure.
  • No tinc res a dir i ja ho estic dient.
  • Si troba vostè aquesta frase en una paret, esborre-la de seguida.
  • Aqueta frase no és autoal·lusiva, perquè "aqueta" no és una paraula.
  • El lector d'aquesta frase només existeix mentre l'està llegint.
  • .amrof atseuqa'd meírigell al barà ne atircse séugitse esarf atseuqa iS
  • Si aquesta frase no existís, algú l'hauria inventat ja.
  • Aquesta és la primera vegada que escric una frase com aquesta.
  • Encara sóc ateu, gràcies a Déu (L. Buñuel). Encara sóc republicà, gràcies a la monarquia.
  • Parlant sobre la xerrameca, es pot fer una altra cosa que xerraquejar.
  • No totes les frases que comencen amb la paraula no són negacions.
  • Cap frase que comenci amb la paraula cap és afirmativa.
  • L'última frase d'aquest escrit és falsa i autoal·lusiva (i no és l'única que ho és).

divendres, 4 de juliol de 2008

X Congrés de CCOO Ensenyament

Els dies 2 i 3 de juliol ha tingut lloc a Terrassa el desè congrés de la Federació d'Ensenyament de CCOO (amb 11.288 afiliats el juny de 2008).

Voldria explicar uns fets que poden semblar anecdòtics i que van ocupar molts pocs minuts en un congrés amb moltes hores de duració. Hi ha anècdotes que exemplifiquen o tenen transcendència de categories i poden resultar molt significatives.

El 26 de juny, la conferència del Barcelonès havia aprovat (24 Sí; 18 No; 27 Abstencions) una esmena als documents congressuals que demanava un procés d'unificació del sistema sanitari públic. Aquesta esmena va ser rebutjada per la ponència dels documents congressuals. El dia 3 el ple del congrés va donar suport a la ponència i va rebutjar àmpliament (65 No, 30 Sí; 29 Abstencions) una esmena (la número 269) que demanava: "Avançar en el procés d'unificació del règim de seguretat social de tots els treballadors/es de l'ensenyament."

Actualment hi ha un règim general de la seguretat social i alguns règims especials: el gestionat per l'ISFAS (Institut Social de les Forces Armades); el gestionat per la Mutualitat General Judicial (MUGEJU); i el gestionat per la Mutualitat de Funcionaris Civils de l'Estat (MUFACE). Els funcionaris civils de l'Estat tenen un règim especial de seguretat social (Llei 4/2000) i estan afiliats obligatòriament a una mutualitat que gestiona aquest règim especial (MUFACE). Amb aquesta esmena, ara rebutjada, es demanava que entre els reptes sindicals de la Federació d'Ensenyament de CCOO per al proper període aparegués, com a una de les línies i propostes d'actuació sindical, avançar en la unificació del règim de seguretat social i, consegüentment, encara que l'esmena no l'explicitava, avançar en la desaparició dels règims especials de seguretat social dels funcionaris civils de l'Estat (fonamentalment funcionaris de carrera de l'ensenyament públic i policies), dels militars i dels jutges, i, per tant, en l'extinció de MUFACE, ISFAS i MUGEJU.

Amb el rebuig a aquesta esmena, crec sincerament que els companys de la Federació d'Ensenyament de CCOO s'han equivocat. El règim especial de seguretat social per als funcionaris de l'Estat no és una millora real de les seves condicions laborals i no té cap justificació moralment acceptable. Els suposats privilegis derivats dels règims especials de la Seguretat Social (com ara l'accés a mútues privades per a l'assistència sanitària) no poden ser defensats per un sindicat de classe. A més d'ineficients i costoses, les mútues obligatòries per a funcionaris (civils, militars i judicials) són romanalles irracionals —herències del franquisme— que només beneficien els mercaders de la salut. Mantenir el sistema actual d'afiliació obligatòria a MUFACE per als funcionaris implica, de fet, subvencionar mútues privades subcontractades a costa del sistema sanitari públic. L'abolició d'aquestes mútues d'afiliació obligatòria contribuiria a augmentar els afiliats i els recursos del sistema general de la Seguretat Social de manera substancial i immediata. No té sentit, doncs, defensar una xarxa d'ensenyament públic de qualitat i, alhora, no exigir un sistema general únic -i ben dotat econòmicament- de seguretat social i assistència sanitària per a tota la classe treballadora (funcionaris o no). Si l'educació no és una mercaderia, la sanitat i la seguretat social tampoc.

Pere de la Fuente