dissabte, 1 de gener de 2011

Tothom vol ser feliç; els que diuen que poden mentir, poden mentir; però tothom fotografia la bellesa?


És fàcil argumentar perquè tothom vol ser feliç. Si ens fixem en el significat de la paraula feliç veurem que té el mateix significat que «allò que volem». Amb aquest significat l’expressió «Vull ser feliç» es converteix en una tautologia i «No vull ser feliç» en una contradicció. Ningú acostuma a dir: «Jo no vull ser feliç». Però, si algú volgués afirmar que ell vol ser infeliç, el seu sentit seria: «El que la gent acostuma a anomenar felicitat no és la meva felicitat. La meva infelicitat em fa... feliç».

També és fàcil argumentar que els que diuen que poden mentir, poden mentir i, per tant, no menteixen. Perquè si la seva afirmació fos una mentida, aquesta afirmació confirmaria la seva possibilitat de dir mentides. Per tant, és indubtable que els que poden dir que poden mentir, poden mentir.

Però que passa amb els que diuen que els agraden les coses lletges? Hi ha coses que ens agraden, però no ens agrada que ens agradin. Crec que era Wagensberg qui va confessar que li agradaven les curses de braus, però no li agradava que li agradessin i va lluitar en favor de la seva prohibició. També pot haver-hi coses que no ens agraden i que les estimem i volem que ens agradin. José Antonio Primo de Rivera afirmava que estimava Espanya perquè no li agradava, i aquesta afirmació no es pot considerar irracional o absurda.

Susan Sontag, en un article publicat primerament en The New York Review of Books i que després formaria part del seu llibre Sobre la fotografia (On Photography, 1977) diu que el que mou la gent a fer fotografies és, excepte quan s’utilitza la càmera per documentar o per assenyalar rituals socials, la troballa d’alguna cosa bella. Sontag ens recorda que el nom amb el qual Fox Talbot va patentar la fotografia el 1841, va ser calotip: de kalos, bell. Segons Sontag, ningú exclama: «Que lleig és això! He de fotografiar-lo». Per Sontag, si algú, en efecte, digués això, l’únic sentit possible de la seva afirmació seria: «Aquesta cosa lletja em sembla... bella». D’una manera semblant al que passa amb l’afirmació: «No vull ser feliç».

Però em sembla exagerat reduir i identificar bellesa i fotografia. Potser la fotografia és un llenguatge i el seu sentit sigui el seu ús. De la mateixa manera que el segon Wittgenstein ens feia veure que hi ha multitud de jocs de llenguatge, també es podria dir que hi ha multitud de jocs de fotografia. Podríem dir que tota la realitat de la fotografia està en el seu ús, i que l’única tasca de l’anàlisi fotogràfica és la d’entendre els diferents usos fotogràfics. I els usos fotogràfics (o gèneres fotogràfics) són múltiples i variats, tan diversos com els contextos o les situacions en les quals es pot trobar el fotògraf. Per tant, no seria l’objectiu de l’anàlisi fotogràfica tractar d’esbrinar què és la fotografia o què té en comú tota foto, perquè de la mateixa manera que no hi ha un únic llenguatge fotogràfic per analitzar, no ni hi ha cap cosa que sigui comuna a totes les fotografies. Igual que no es pot privilegiar cap joc lingüístic particular, com feia el Wittgenstein del Tractatus, donant només validesa al llenguatge descriptiu de la ciència, no podem privilegiar el joc fotogràfic de la recerca de la bellesa. Wittgenstein, en les seves Investigacions filosòfiques (apartat 23), ens dóna una llista oberta de jocs llenguatge. Es podria fer un exercici similar amb els jocs fotogràfics:

Una infidel paràfrasi de l'apartat 23 de les Investigacions filosòfiques podria dir: Però, quants tipus de fotografies hi ha? Potser artística, documental i de rituals socials? N’hi ha d’innombrables d’aquest tipus; innombrables tipus diferents d’utilització de tot allò que anomenem «fotos», «imatges», «instantànies», «seqüències». I aquesta multiplicitat no és quelcom fix, donat un cop per sempre, sinó que sorgeixen nous tipus de fotografies, nous jocs fotogràfics —tal com podem dir—, i d’altres envelleixen i són oblidats.

L’expressió «joc fotogràfic» ha de subratllar aquí que parlar de fotografia és una part d’una activitat o d’una forma de vida. Ens podem fer presents, amb aquests exemples, i amb d’altres, la multiplicitat de jocs fotogràfics: Informar d’un esdeveniment. Inventar una història i explicar-la (fotonovel·les). Fer un acudit. Il·lustrar un concepte. Demanar, agrair, felicitar, renegar, saludar, pregar, etc.