satiàgraha

CONTRA LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ #JOVULLVOTAR

2011-09-01T12:53:00.001+02:00

CONTRA LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ #JOVULLVOTAR

Les organitzacions socials sotasignants acorden manifestar públicament el seu rebuig a la proposta de reforma de la Constitució Espanyola elaborada pels responsables dels grups parlamentaris del PSOE i del PP, demanar als diputats i senadors de tots els grups parlamentaris que no la votin favorablement i que, en el cas que la proposta fos aprovada, es convoqui un referèndum per a la seva ratificació.

Considerem que pel seu contingut i pels terminis d'aplicació aquesta reforma no ajudarà a la reducció dels actuals nivells de dèficit públic i provocarà un deteriorament encara més greu de la situació del teixit econòmic i social del nostre país. La reducció del dèficit només es pot aconseguir mitjançant la promoció del creixement econòmic i l'ocupació, una reforma fiscal equitativa i progressiva i un rigor permanent en l'ús de la despesa pública.

Al mateix temps imposa una greu limitació a l'autonomia dels governs democràtics i a la capacitat d'autogovern pressupostari de les diferents administracions públiques. Això afectarà greument a la seva capacitat d'utilitzar la política pressupostària al servei dels objectius de la política general. Motivada, suposadament, pels atacs especulatius els deutes sobirans, la reforma introdueix en la nostra màxima norma jurídica un factor econòmic de caràcter netament procíclic que pot arribar a impedir l'acció dels governs per a què la nostra economia no entri, en el futur, en una recessió. Constitueix també una amenaça permanent per a les prestacions i institucions de l'Estat de benestar, les polítiques socials i la cooperació per al desenvolupament.

A Catalunya aquesta situació és doblement greu perquè ja arrosseguem una limitació a l’autogovern provocada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia, i al mateix temps, dóna màxim rang legal a la política de retallades socials que està duent a terme el Govern de Catalunya.

Si el contingut és rebutjable, el procediment que es va a adoptar per a la seva aprovació és del tot inacceptable: es produirà amb la legislatura esgotada, s'anuncia en ple període de vacances, es vol aprovar definitivament transcorreguts només quinze dies des de que el President del Govern va proposar-la el 23 d'agost, es vol realitzar sense debat polític ni social de cap classe i, finalment, sense que la reforma sigui sotmesa a referèndum.

Per tot això i tenint en compte que el seu contingut -la constitucionalització de l'obligació d'equilibri pressupostari i límit del deute en els comptes de les administracions públiques- és una opció ideològica i política que, a més de ser errònia i inútil, té un caràcter marcadament conservador, les organitzacions socials sotasignants consideren necessari que la ciutadania expressi públicament:

1. El seu rebuig a la reforma constitucional que es proposa.

2. La petició als/les diputats/des i senadors/es que no la votin favorablement en el tràmit parlamentari.

3. L'exigència de que si la proposta és aprovada pel Parlament sigui sotmesa a referèndum.

Finalment, les organitzacions sotasignants criden a la ciutadania i a les forces polítiques i socials a participar en les mobilitzacions que es convoquin. Conscients de la necessitat de treballar per la confluència de totes les organitzacions i plataformes que ens posicionem contra aquesta reforma de la Constitució, acorden:

1. Convocar una manifestació a la ciutat de Barcelona el proper dimarts 6 de setembre a les 18.30 h, amb sortida des de Plaça Urquinaona, tal com es farà a d’altres capitals de l'Estat espanyol. També es duran a terme mobilitzacions a Tarragona, Lleida i Girona.

2. Donar suport a la participació en les altres concentracions i mobilitzacions que es convoquin aquests dies contra la reforma de la Constitució i per a la convocatòria d'un referèndum, i en les iniciatives de diferent naturalesa que puguin sorgir com, en particular, la recollida electrònica de signatures.

Barcelona, 1 de setembre del 2011

Els lliure pensadors i la visita a Espanya del senyor Ratzinger

2011-08-14T16:58:00.004+02:00

El passat dia 10 d'agost es va celebrar a Oslo, en el marc del congrés de la International Humanist and Ethical Union (IHEU), el congrés fundacional de l'Associació Internacional del Lliure Pensament, la primera decisió del qual transcric, informant que va ser aprovada per unanimitat:

L'Associació Internacional del Lliure Pensament, reunida al seu Congrés fundacional, ha aprovat la resolució següent:

Davant la propera visita a Espanya del senyor Ratzinger, cap de l'Església catòlica, els dies 19 al 21 d'agost, denunciem les autoritats espanyoles per contemporitzar amb una persona, que és el cap autoritari d'un grup misogin i antidemocràtic, i finançar el seu viatge amb càrrec als ciutadans que no comparteixen les seves idees, la qual cosa queda agreujada perquè es tracta d’un país en situació de profunda crisi econòmica. I ens solidaritzem amb les activitats de protesta que es duen a terme en moltes ciutats, malgrat l'oposició de les autoritats, que no respecten l’aconfessionalitat de l'Estat prevista en la Constitució Espanyola.

A Oslo, a 10 d'agost del 2011

Inside Job, un documental de Charles Ferguson

2011-05-02T11:59:00.004+02:00

Al cinema Verdi Park de Barcelona (C/ Torrijos, 49 – Metro Fontana) fan aquests dies una pel·lícula documental que crec és recomanable, sobre la crisi econòmica del 2008. Es tracta d’Inside Job, premi Oscar 2011 a la millor pel·lícula documental. El director, guionista i productor és Charles Ferguson, matemàtic per la Universitat de Califòrnia i doctor en ciències polítiques pel M.I.T. Vaig anar divendres passat perquè havia llegit el dia anterior un magnífic article d’opinió de Marina Espasa sobre aquest “esfereïdor documental” («Se’ls peten», Ara, 28.04.2011).

Quan vaig entrar a la sala, vaig haver de tornar a mirar el tiquet, em pensava que m’havia equivocat perquè estava molt plena i anava amb la idea de veure un documental d'economia en un cine on mai hi ha gaire gent a les sales. Al final la gent va aplaudir i, encara que feia molts anys que no havia vist aquesta reacció del públic en un cinema, no em va sorprendre. El documental és un magnífic pamflet o material de lluita per un món millor, fet amb molta intel·ligència i pedagogia. Vaig sortir del cine animat. Comentant el documental amb un amic , coincidíem a opinar que un aspecte que ens havia agradat especialment era la part en què es descriu la corrupció intel·lectual dels departaments d'economia de Harvard i Columbia. Coincidíem en opinar que algú hauria de fer el mateix amb els economistes cortesans de casa nostra. A la denúncia dels intel·lectuals cortesans, que fan malabarismes per justificar l'injustificable en economia, s’hauria d’afegir la denúncia dels bufons de les humanitats que, amb un discurs mistificat i aparentment crític, practiquen la impostura intel·lectual i el cinisme moral.

Tothom vol ser feliç; els que diuen que poden mentir, poden mentir; però tothom fotografia la bellesa?

2011-01-01T12:04:00.007+01:00

És fàcil argumentar perquè tothom vol ser feliç. Si ens fixem en el significat de la paraula feliç veurem que té el mateix significat que «allò que volem». Amb aquest significat l’expressió «Vull ser feliç» es converteix en una tautologia i «No vull ser feliç» en una contradicció. Ningú acostuma a dir: «Jo no vull ser feliç». Però, si algú volgués afirmar que ell vol ser infeliç, el seu sentit seria: «El que la gent acostuma a anomenar felicitat no és la meva felicitat. La meva infelicitat em fa... feliç».

També és fàcil argumentar que els que diuen que poden mentir, poden mentir i, per tant, no menteixen. Perquè si la seva afirmació fos una mentida, aquesta afirmació confirmaria la seva possibilitat de dir mentides. Per tant, és indubtable que els que poden dir que poden mentir, poden mentir.

Però que passa amb els que diuen que els agraden les coses lletges? Hi ha coses que ens agraden, però no ens agrada que ens agradin. Crec que era Wagensberg qui va confessar que li agradaven les curses de braus, però no li agradava que li agradessin i va lluitar en favor de la seva prohibició. També pot haver-hi coses que no ens agraden i que les estimem i volem que ens agradin. José Antonio Primo de Rivera afirmava que estimava Espanya perquè no li agradava, i aquesta afirmació no es pot considerar irracional o absurda.

Susan Sontag, en un article publicat primerament en The New York Review of Books i que després formaria part del seu llibre Sobre la fotografia (On Photography, 1977) diu que el que mou la gent a fer fotografies és, excepte quan s’utilitza la càmera per documentar o per assenyalar rituals socials, la troballa d’alguna cosa bella. Sontag ens recorda que el nom amb el qual Fox Talbot va patentar la fotografia el 1841, va ser calotip: de kalos, bell. Segons Sontag, ningú exclama: «Que lleig és això! He de fotografiar-lo». Per Sontag, si algú, en efecte, digués això, l’únic sentit possible de la seva afirmació seria: «Aquesta cosa lletja em sembla... bella». D’una manera semblant al que passa amb l’afirmació: «No vull ser feliç».

Però em sembla exagerat reduir i identificar bellesa i fotografia. Potser la fotografia és un llenguatge i el seu sentit sigui el seu ús. De la mateixa manera que el segon Wittgenstein ens feia veure que hi ha multitud de jocs de llenguatge, també es podria dir que hi ha multitud de jocs de fotografia. Podríem dir que tota la realitat de la fotografia està en el seu ús, i que l’única tasca de l’anàlisi fotogràfica és la d’entendre els diferents usos fotogràfics. I els usos fotogràfics (o gèneres fotogràfics) són múltiples i variats, tan diversos com els contextos o les situacions en les quals es pot trobar el fotògraf. Per tant, no seria l’objectiu de l’anàlisi fotogràfica tractar d’esbrinar què és la fotografia o què té en comú tota foto, perquè de la mateixa manera que no hi ha un únic llenguatge fotogràfic per analitzar, no ni hi ha cap cosa que sigui comuna a totes les fotografies. Igual que no es pot privilegiar cap joc lingüístic particular, com feia el Wittgenstein del Tractatus, donant només validesa al llenguatge descriptiu de la ciència, no podem privilegiar el joc fotogràfic de la recerca de la bellesa. Wittgenstein, en les seves Investigacions filosòfiques (apartat 23), ens dóna una llista oberta de jocs llenguatge. Es podria fer un exercici similar amb els jocs fotogràfics:

Una infidel paràfrasi de l'apartat 23 de les Investigacions filosòfiques podria dir: Però, quants tipus de fotografies hi ha? Potser artística, documental i de rituals socials? N’hi ha d’innombrables d’aquest tipus; innombrables tipus diferents d’utilització de tot allò que anomenem «fotos», «imatges», «instantànies», «seqüències». I aquesta multiplicitat no és quelcom fix, donat un cop per sempre, sinó que sorgeixen nous tipus de fotografies, nous jocs fotogràfics —tal com podem dir—, i d’altres envelleixen i són oblidats.

L’expressió «joc fotogràfic» ha de subratllar aquí que parlar de fotografia és una part d’una activitat o d’una forma de vida. Ens podem fer presents, amb aquests exemples, i amb d’altres, la multiplicitat de jocs fotogràfics: Informar d’un esdeveniment. Inventar una història i explicar-la (fotonovel·les). Fer un acudit. Il·lustrar un concepte. Demanar, agrair, felicitar, renegar, saludar, pregar, etc.

Ernest Maragall i la productivitat i eficiència social del sector públic

2010-02-15T22:23:00.005+01:00

(Adaptació d'un dibuix de Don Addis aparegut a Free inquiry)

Ernest Maragall, conseller d’Educació, ha rectificat dues de les seves afirmacions polèmiques que va fer durant els últims díes: que el govern tripartit provoqui "fatiga" i que els tres socis del govern no comparteixen un mateix "projecte de país". Eren opinions respectables, com també és respectable la seva rectificació. Però hi ha una altra afirmació que crec que necessita urgentment ser refutada. Es tracta de l’afirmació apareguda en el seu últim article ("PSC y Catalunya", La Vanguardia, 14/II/2010) segons la qual en el sector públic “se concentra el major dèficit de productivitat i d’eficiència social”. Aquesta afirmació, un tòpic molt popular entre els polítics de dretes, no té cap dada que la confirmi, ni en les estadístiques ni en la història recent de Catalunya. Només pot ser fruit de la creença dogmàtica i ultraliberal que el millor govern és aquell que té el mínim sector públic. És una afirmació falsa que resulta especialment sorprenent quan prové d’un polític que es diu socialista i és el responsable màxim d’un sector públic molt important.

Reagan s’equivocava els anys vuitanta quan afirmava que el govern no era la solució, sinó el problema. Maragall s’equivoca ara quan afirma que el sector públic a Catalunya pateix el major dèficit de productivitat i d’eficiència social. I també s'equivoquen els que creuen que un govern plural, catalanista i d’esquerres, no és la solució sinó el problema.

Petició perquè es facin públics els comptes de la Casa Reial

2010-01-13T12:15:00.007+01:00

A poc a poc el qüestionament de la monarquia és cada vegada més fort, malgrat els intents de mantenir aquesta institució amb la por i l’ocultisme, ja que no es pot sostenir amb la racionalitat, des de negar la celebració d'un referèndum, a pesar de dir que el guanyarien per més del 70%, fins a l'ocultació de la utilització que la Casa Reial dóna als fons públics que rep dels Pressupostos Generals de l'Estat o els regals que es reben en qualitat de cap de l'Estat.

Per posar un sol exemple, la Comissió Parlamentària de Secrets Oficials pot conèixer l'ús dels fons reservats per molt secrets que aquests siguin, però no pot conèixer l'ús que es donen als fons de la Casa Reial.

En conseqüència, els ciutadans i ciutadanes sotasignats considerem necessari reclamar que els comptes del cap de l'Estat, ja sigui Casa Reial com és en l'actualitat o Presidència de la República, com podria ser-ho en un futur, han de ser públics, és per això que presentem davant la Comissió de Peticions del Congrés la Petició perquè s'articulin els mecanismes necessaris perquè es puguin conèixer de forma pública la destinació dels fons que els Pressupostos Generals de l'Estat atorguen al funcionament de la Casa Reial, així com l'ús que es dóna als regals que es reben en funció de cap de l'Estat.

(Si voleu signar aquesta petició, la podeu enviar amb el vostre nom i cognoms, adreça i signatura a:
Partido Comunista de España, c/ Olimpo 35, 28043 Madrid)

Contra la corrupció i la plutocràcia!

2009-11-03T11:50:00.004+01:00

El dijous a les 19 hores, tothom a la plaça de la Vila de Gramenet de Besòs

No és una manifestació antipolítica ni apolítica, és una manifestació contra la corrupció i la plutocràcia, i per una política honesta, transparent, democràtica i realment popular

Crec que seria un error veure en la propera manifestació del dijous 5 a la plaça de la Vila un típica mostra de l'escàndol farisaic de l'antipolítica. És cert que a la manifestació aniran alguns que pensen que la política com a servei públic i com a representació (recolzada en la confiança) dels diferents i antagònics interessos de la vida social és pura il·lusió. Per a alguns dels manifestants la política seria, sempre, un negoci, i aquells que es dediquen a ella, necessariament, uns negociants que estan en política "para forrarse" (com va dir textualment en una conversa privada que finalment va transcendir públicament l’expresident de la Generalitat valenciana i exministre de José María Aznar, Eduardo Zaplana). L’actitud dels polítics xoriços és tan deplorable com la dels antipolítics farisaics o la dels falsos anarquistes (failangistes) que, a vegades, em recorden el Caudillo assassí quan, privadament, recomanava: “Usted haga como yo y no se meta en política”.

Però la majoria dels que van sentir una sensació agredolça, una sensació d'alivio, quan van veure el cap d'un consistori dèspota detingut, són precisament aquells que estimen la política com a servei a la majoria, aquells que creuen que els milers de colomencs que havien votat al milionari del Turo Park i els molts més milers de colomencs que s'havien abstingut i no havien anat a votar, s'equivocaven i ara tindrien una possibilitat de rectificar. Els que creuen que, com pensaven els grecs, que la democràcia és el govern de la majoria dels pobres. I que a Santa Coloma de Gramenet s'estava implantant una plutocràcia i que el Bartu era un plutòcrata, una persona que tenia poder i influència a causa de la seva riquesa.

És cert que el lema de la manifestació “Fora polítics corruptes. Ara el poble!” pot resultar ambigu i fer pensar alguns que tots els polítics són corruptes. I que, al meu parer, potser hagués estat millor: “Polítics corruptes, fora! Ara que voti el poble!”; però la majoria dels manifestants no creuen que tots els polítics són iguals, ni que són tots corruptes, saben que no estan demanant un simple relleu al consistori, que estan demanant la dissolució de l’ajuntament i la convocatòria d’eleccions municipals democràtiques. EUiA de Santa Coloma de Gramenet, amb un regidor a l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, Àngel Pla dóna suport a la manifestació , no accepta un relleu a l'Alcaldia, i convida a tothom a demanar la dissolució del consistori i la convocatòria d'eleccions municipals fins al maig de 2011.

Ja n'hi ha prou, Bartomeu Muñoz i Calvet, a la presó!

2009-10-27T17:51:00.004+01:00

El dijous 18 de juny del 2009, centenars de ciutadans de Santa Coloma de Gramenet es manifestaven demanant la dimissió del seu alcalde: Bartomeu Muñoz i Calvet. Pràcticament cap diari no va publicar la notícia. Avui l'alcalde, el regidor d'Urbanisme, Manuel Dobarco Touriño, i el director gerent de Serveis de l'Alcaldia, Pascual Vela, han estat detinguts per la policia judicial. Sembla ser que la prepotència, la ineptitud, les formes antidemocràtiques, la demagògia, l'anticatalanisme... no eren els únics defectes d'un alcalde que governava despòticament amb el suport del PSC i el PP, i menyspreava l'oposició d'esquerrres (ICV-EUiA). Ara la justícia l'acusa de suborn, tràfic d'influències, blanqueig de capital...

La gent d'esquerres de Santa Coloma han d'estar d'enhorabona, sembla que ha terminat un cicle. No tornaran mai més els temps d'un alcalde que no vivia a Santa Coloma i justificava el fet de viure al barri més luxós de Barcelona o el fet de contestar en castellà alumnes que li preguntaven en català, dient que ambdues coses eren legals, com si això les convertís automàticament en morals. Amb Bartomeu Muñoz i Calvet a la garjola, ja no té sentit dir: "Al cel Déu, i a Santa Coloma, Bartomeu". Santa Coloma necessita ara un nou govern municipal transparent i democràtic, com aquells que va tenir durant la transició, amb regidors i alcalde, comunistes del PSUC, que potser més d'un cop havien ficat la pota, però mai els passaria pel cap ficar la mà. Aquells que tenien com a únic capital les seves mans, unes mans sempre netes però no blanquejades.

EUiA ja ho deia fa temps!

L'Ensenyament, la sanitat, l'urbanisme, las pistas d'atletisme, el reciclatge, l'ARE de Safaretjos, Can Zam, La Bastida, la llibertat d'expressió, la democracia... i ha molts motius per dir JA N'HI HA PROU!!!

Cal una resposta col·lectiva i ciutadana, a una forma de governar, autoritaria i prepotent...

EL 18 DE JUNY TOTS/ES AL CARRER.

JA N'HI HA PROU!!!

MANIFEST UNITARI

La situació actual de la política municipal de Santa Coloma de Gramenet és crítica. En termes generals, és una situació de conflictivitat contínua, provocada per la manca de voluntat dels representants de l’administració de deixar participar als veïns i veïnes de les decisions que els afecten, tirant endavant postures unilaterals que castiguen amb clars abusos a les persones que pateixen més directament les repercussions de la seva acció de govern. La separació entre la classe política i la ciutadania ha evidenciat que Santa Coloma de Gramenet pateix un greu dèficit democràtic, ja que les promeses que distreuen la nostra confiança no es compleixen i els acords aconseguits no són respectats.

I així ho entenem, perquè a la nostra ciutat existeix una llista inesgotable d’exemples que omplen de raó aquestes paraules. Mentre la seva prioritat és aixecar monstres urbanístics per tota la ciutat amb fosques relacions entre constructores, promotores i Ajuntament, els serveis públics més bàsics queden desprotegits, oblidant completament la necessària relació equivalent entre població i equipaments.

Hem de tenir molt present, que l’única solució possible als problemes de cadascun dels sectors en conflicte passa per la unitat d’acció, solidaritzant-nos els uns amb els altres i treballant tots i totes plegades per una Santa Coloma democràtica on poder viure amb dignitat.

D’aquesta manera, volem manifestar la nostra voluntat d’esforçar-nos per agrupar les diferents lluites existents, entenent que és l’única manera de poder enfrontar-nos a les injustícies i dificultats concretes. I tot això, volem visualitzar-ho el proper 18 de juny amb una gran manifestació on hi càpiguen totes les reivindicacions, amb l’objectiu principal de donar una sortida als problemes que arrosseguem des de fa molts anys i demostrar als dirigents del Partit Socialista de Catalunya, encapçalat per l’alcalde Bartomeu Muñoz, que no podran fer i desfer segons els seus interessos i que hauran d’escoltar al poble de Santa Coloma encara que no ho vulguin.

Richard Rogers + Arquitectes a CaixaForum Barcelona

2009-04-15T12:30:00.006+02:00

Fins al 7 de juny de 2009 es pot veure a CaixaForum de Barcelona una exposició dissenyada i produïda per Rogers Stirk Harbour + Partners, el Centre Georges Pompidou i la Fundació "la Caixa". Aquesta magnífica exposició es va exhibir per primera vegada al Centre Georges Pompidou (obra de Richard Rogers dels anys 1971-1977) l'any 2007, i mostra els projectes desenvolupats per l'arquitecte i humanista britànic Richard Rogers amb maquetes, fotos, dibuixos, filmacions, etc. L'exposició gratuïta i fotografiable es pot visitar tots els dies de 10 a 20h (dissabtes de 10 a 22h).

Richard Rogers va ser assessor de l'Ajuntament de Barcelona en qüestions urbanístiques des del 1999 al 2004. A l'Hospitalet de Llobregat, a pocs quilòmetres de l'exposició, es troba una obra seva, l'hotel Hespèria (1999-2006), i a uns cinc-cents metres de l'exposició es pot veure una de les seves obres en construcció des de l'any 2000: Les Arenes a la plaça d'Espanya.

M'agradaria estar equivocat, però no veig en la restauració i reutilització de la façana d'aquest edifici (construït l'any 1900, per Augusto Font i Carreras, com a plaça de toros) el compliment dels admirables principis urbanístics de Richard Rogers. Una cosa és reutilitzar el sòl amb la finalitat d'evitar l'expansió descontrolada i afavorir una densitat més alta, i una altra molt diferent és conservar i reparar una façana deplorable d'un edifici ignominiós d'un fals estil mudèjar de pandereta.

Crec que en aquest cas, com es va fer amb l'edifici de l'antic escorxador que es trobava al costat, hauria estat millor derrocar totalment l'edifici i reutilitzar només el sòl per valorar l'espai públic. En el cas de les Arenes de Barcelona, probablement, la millor manera de "transform the ordinary, giving order, scale and beauty to space", com proclamen els principis urbanístics de Richard Rogers, era enderrocar un edifici infame, per la funció i la forma, que mai no hauria d'haver estat aixecat (on mai haurien d'haver mort torturats homes i braus, on mai s'hauria d'haver celebrat la Corrida de la Victoria en honor de l'exèrcit feixista, etc.).

Les Arenes de Barcelona no és el Coliseu de Roma, ni el vaixell d'Otto Neurath, que només es pot reparar en alta mar. Barcelona és una ciutat antitaurina i d'un urbanisme que no hauria de ser malaltissament conservador. Alguns edificis amb poc valor artístic, plens d'ignomínia i sense valor funcional (i també algunes institucions semblants) haurien de ser demolits, i no reparats o restaurats. Els barcelonins van enderrocar les muralles, de la mateixa manera que van fer desaparèixer la plaça de toros de la Barceloneta, com també van fer desaparèixer els barris de Somorrostro o de can Valero; o, fa poc, el monument al fundador de Falange Española, José Antonio Primo de Rivera. De la mateixa manera que esperem que aviat desaparegui, sense cap restauració, la plaça de toros Monumental o el monument a Antonio López, un negrer i navilier (i, al més aviat possible, la monarquia borbònica).

Torna Marx? Llegiu i citeu bé Marx, si us plau!

2009-02-19T11:32:00.009+01:00

El dia 9 de febrer a TV3, es va fer un debat, dins del programa Agora, amb José María Carrascal, periodista; Miren Etxezarreta, catedràtica d'Economia Aplicada de la UAB; Francisco Frutos, secretari general PCE; i Joaquim Trigo, doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials i director executiu de Foment del Treball. El debat es titulava: "Crisi del capitalisme: torna Marx?"

En aquest debat, Francisco Frutos va llegir, en castellà, una cita dient que era d'El Capital de Marx de 1867. Cap dels altres participants va posar en dubte l'autenticitat de la cita. Copio literalment la cita que va llegir, indicant que el dissabte anterior el senyor Cayo Lara havia utilitzat la mateixa suposada cita de Marx en un Consell Polític d'Esquerra Unida:

"Los propietarios del capital estimularán a la clase trabajadora para que compren más y más bienes (casas, tecnología cara...) empujándoles a contraer deudas, más y más caras, hasta que la deuda se haga insoportable. La deuda impagada llevará a la bancarrota de los bancos, los cuales tendrán que ser nacionalizados. Karl Marx. Das Kapital, 1867" http://www.tv3.cat/videos/1023929

Això és el que va llegir Francisco Frutos. La pregunta meva és si aquesta cita és autèntica o no; si existeix a El Capital de Marx aquest passatge que citen Francisco Frutos i Cayo Lara. (Independentment que allò que la cita diu necessiti o no d'arguments d'autoritat per ser provat.) Quan ens preguntem per l'existència d'alguna cosa (com l'existència de Déu, l'existència d'armes de destrucció massiva a l'Iraq, a l'existència d'aquest passatge a El Capital de Marx, etc.) hem de considerar que les inexistències no es proven; qui afirma l'existència d'alguna cosa és qui ha de provar aquesta existència. La càrrega de la prova correspon a qui afirma l'existència, no a qui la nega. La manca absoluta de proves de l'existència d'alguna cosa, és una prova de la seva inexistència. La manca de proves racionals de l'existència de Déu (o d'armes de destrucció massiva a l'Iraq), és una prova de la inexistència de Déu (o d'armes de destrucció massiva a l'Iraq). La racionalitat crítica ens demana no creure en l'existència d'entitats que no se n'ha provat la seva existència ni serveixen per explicar cap fenomen conegut. (Per això és més racional l'ateisme que el simple agnosticisme religiós.)

El senyor Francisco Frutos (i també el senyor Cayo Lara) tenen l'obligació de dir en quin llibre, secció i capítol d'El Capital apareix la cita de Marx, que resulta més que dubtosa. La càrrega de la prova correspon a qui afirma l'existència d'alguna cosa no a qui, com jo, nega que aquest text sigui de Marx. Aquesta cita no és de "Das Kapital de Karl Marx" com diu Francisco Frutos i, com sembla que va dir Cayo Lara.

Crec que Francisco Frutos i Cayo Lara es van equivocar i que aquesta suposada cita d' El Capital no pertany a El Capital ni a de cap obra de Karl Marx. No hi ha cap passatge a l'obra de Marx que parli d'estimular la classe treballadora a comprar cases i tecnologia cara.

Crec que tothom s'equivoca i que no és important no equivocar-se; l'important és ser crític, no mantenir-se en l'error i aprendre de les nostres equivocacions. Francisco Frutos, Cayo Lara i tothom (però especialment els autèntics comunistes crítics) haurien d'aprendre d'aquest error que és important ser rigorós en les nostres cites i pensar que és millor llegir directament els clàssics com Karl Marx o, si no sabem prou alemany, llegir les magnífiques traduccions que tenim de bons traductors com Manuel Sacristán Luzón.

Francisco Frutos, Cayo Lara i tots nosaltres tenim ara una raó més per llegir o rellegir tots els llibres, seccions i capítols d'El Capital i comprovar que Marx era un gran pensador, un clàssic, i que la cita de Frutos i Lara no és autèntica.

Cançó de bressol de Gaza, de Carlos Piera

2009-01-18T22:34:00.002+01:00

Barcelona, 10 de gener de 2009

Cançó de bressol de Gaza

Què maca al bressol, la meva nena estimada,
perquè la mort quan vingui a veure't
et trobi ajaçada.

Tanca els ullets, vida de la meva vida,
perquè la mort quan vingui a veure't
et trobi adormida.

Dorm, la meva rosa,
perquè la mort quan vingui a veure't
sigui amorosa.

Dorm, ulls bells,
si hi ha gatets morts per entre les runes
jugaràs amb ells.

Dorm, robí,
i vejam si la mort quan vingui a veure't
se’m porta a mi.

Carlos Piera

18 de gener de 2009

(Traducció de PdelaF)

Matança a Gaza (Diari AVUI, Bústia, 18.01.2009)

2009-01-18T13:39:00.003+01:00

Mil espelmes per Palestina (Plaça sant Jaume, Barcelona, 16 de gener de 2009)

Jo també sóc de Gaza!

2009-01-16T11:08:00.012+01:00

Avui divendres 16 de gener de 2009, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, a les 19:30 es cremaran mil espelmes per Palestina.

Manifestació pro Palestina (Barcelona, 10/01/2009)

"En vint dies d'ofensiva contra la franja de Gaza, han mort , almenys, 1.095 palestins. Israel ha perdut deu soldats i tres civils en el conflicte" (Diari AVUI, 16 de gener del 2009). Es pot anomenar "conflicte" aquesta situació? No seria més correcte dir: "Israel ha perdut deu soldats i tres civils, alguns accidentalment, en aquesta matança".

Ofenses i falsedats del Sr. Salvador Sostres

2008-12-07T16:49:00.006+01:00

Avui, divendres 5 i dissabte 6 de desembre de 2008

Avui, diumenge 7 de desembre de 2008

La columna de Salvador Sostres Aprovar fent faltes, 2 publicada al diari AVUI, avui diumenge 7 de desembre, em sembla tan lamentable i reprovable com la primera de la sèrie, publicada el divendres 5 de desembre. Aquest nou escrit es pot considerar una reiteració en l’intent d’ofendre el professor Sebastià Bonet Espriu, traient de nou profit periodístic d’un fet privat com és el seu parentiu amb Salvador Espriu. L’intent serà novament fallit per a qualsevol persona que conegui, ni que sigui mínimament, l’extraordinària vàlua intel·lectual i humana del Dr. Bonet, un professor universitari exemplar com n'hi ha pocs.

El problema més important que plantegen aquests escrits del Sr. Sostres no és, crec, si un alumne pot aprovar o no les proves de selectivitat fent faltes d’ortografia; o si ha de ser apartat de corregir proves de selectivitat un professor que deixava de llegir els exàmens i posava un 0 a partir d’un cert nombre de faltes d’ortografia. El problema no són els criteris de correcció de les faltes d’ortografia (sempre discutibles); ni els deures d’un corrector de selectivitat; ni tant sols les afirmacions falses del Sr. Sostres ni les seves faltes d’ortografia (tothom es pot equivocar). El problema en aquest cas, crec, és si pot continuar sent col·laborador habitual d’un diari prestigiós com és l'AVUI un senyor que es reitera en els seus intents impertinents d’ofendre i desprestigiar impunement un molt respectable professor, com el Dr. Bonet, que sempre s’ha caracteritzat pel compliment impecable del seu deure.

Contra les corrides de toros

2008-11-12T09:17:00.009+01:00

El diari AVUI informa que la Mesa del Parlament de Catalunya ha admès a tràmit una iniciativa legislativa popular que té com a finalitat la prohibició de les curses o corrides de toros a Catalunya i altres espectacles taurins, a excepció dels correbous.

Perquè aquesta iniciativa pugui seguir endavant, els promotors hauran d'acreditar en els pròxims mesos que tenen el suport d'un mínim de cinquanta mil persones. Abans no es comencin a recollir les signatures, els promotors han de presentar a la comissió de control de les iniciatives legislatives populars els plecs corresponents. Aquesta comissió la integren tres magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tres catedràtics de dret constitucional o de ciència política i tres juristes, tots de prestigi reconegut.

Els promotors han presentat una proposició de llei de modificació de l'article 6 del text refós de la llei de protecció dels animals aprovat pel decret legislatiu 2/2008, del 15 d'abril, en què es demana que quedin prohibides "les curses de braus i els espectacles amb braus que incloguin la mort de l'animal i l'aplicació de les sorts de la pica, les banderilles i l'estoc, així com els espectacles taurins de qualsevol modalitat que se celebrin a les places de braus o fora d'elles".

La comissió de control ha de segellar i numerar els fulls i retornar els plecs a la comissió promotora, que tindrà 120 dies hàbils, ampliables a 60 més, per reunir les 50.000 signatures.

Si la proposta finalment aconseguís cinquanta mil signatures validades, aleshores començaria pròpiament la tramitació parlamentària. Els grups parlamentaris hi podrien presentar esmenes a la totalitat, i la Junta de Portaveus podria incloure en l'ordre del dia d'un ple el debat de totalitat de la proposició. Aquest debat en el ple començaria, segons el reglament, amb la presentació de la iniciativa per un membre de la comissió promotora. Si la proposició superés el debat de totalitat, se seguiria tramitant en comissió i retornaria al ple per al debat i la votació finals.

El diari AVUI ha publicat un article editorial "Contra les corrides de toros" (12. 11. 2008) prenent posició sobre aquest tema. Però no n'hi ha prou. Penso que els diaris amb un mínim de racionalisme crític haurien d'implicar-se més en l'èxit d'aquesta iniciativa legislativa popular contra les corrides de toros. Articles, informació sobre llocs on es pot signar, notícies, suplements, enganxines, etc. L'editorial de l'Avui termina dient: "A Catalunya hi ha hagut tradició taurina. (...) Així i tot, els temps han canviat. La sensibilitat social, els símbols nacionals i el reconeixement dels drets dels animals han evolucionat. No té sentit avui en dia defensar un espectacle cruel invocant Hemingway. En tot cas, l'únic argument vàlid és que la majoria de la gent de Catalunya cregui que encara no ha arribat el moment de la prohibició definitiva. Per això és tan bona idea la iniciativa popular, perquè posarà en relleu el suport que una prohibició pot tenir al carrer. El Parlament, després, haurà d'actuar en conseqüència".

La proposta és un pas endavant, però és reformista i possibilista ja que preveu compensar els propietaris de places de toros i no és cap prohibició definitiva ja que permet les festes amb bous sense mort de l’animal (correbous) que es facin en localitats on tradicionalment se celebren. Algunes modalitats dels correbous, com els bous caplligat i els bous embolats, són jocs primitius i cruels que no es poden defensar amb arguments racionals. Però és cert que en algunes localitats, especialment a les Terres de l'Ebre, aquest tema és avui en dia un tema tabú que hi ha qui pensa que encara no ha arribat el moment de tractar.

Santa Coloma de Gramenet contra la manca de previsió i planificació de l'Ajuntament. Antonio Gramsci. Cartes des de la presó. Optimisme de la voluntat

2008-10-03T17:34:00.010+02:00

Plaça de Catalunya de Santa Coloma de Gramenet. Divendres 3 d'octubre a les 13:15. Manifestació per la planificació urgent de la reducció de ràtios (No a 27 alumnes de primària per aula!); creació de noves escoles ja! Construcció de l'escola Sant Just paralitzada des de fa més de dos anys

19 de desembre de 1929

Benvolgut Carlo,

vaig rebre la carta de mamà del 4 de desembre i la teva del 13. (...) no n'estic ni abatut, ni deprimit, ni desanimat. El meu estat d'ànim és tal que encara que estigués condemnat a mort, continuaria igual de tranquil, i fins i tot la nit abans de l'execució potser estudiés una lliçó de xinès. (...) un home ha d'haver aconseguit el màxim grau de serenitat estoica i haver adquirit la profunda convicció de que l'home té en si mateix la font de les seves forces morals, que tot depèn d'ell, de la seva energia, de la seva voluntat, de la fèrria coherència dels fins que es proposa i dels mitjans que desenvolupa per realitzar-los, com per no tornar a desesperar mai més i no caure en aquests estats d'ànim vulgars i trivials que s'anomenen pessimisme i optimisme. El meu estat d'ànim sintetitza aquests dos sentiments i els supera: sóc pessimista amb la intel·ligència, però optimista amb la voluntat. Penso, en qualsevol circumstància, en la hipòtesi pitjor, per posar en marxa totes les reserves de voluntat i ser capaç d'enderrocar l'obstacle. Mai m'he fet il·lusions i no he tingut mai desil·lusions. I sobre tot sempre m'he armat d'una paciència il·limitada, no passiva, ni inerta, sinó animada per la perseverança. És veritat que avui la crisi moral és molt greu, però en el passat les ha hagut molt més greus i hi ha una diferència entre avui i el passat (a continuació venien sis línies que van ser ratllades per la censura. Gramsci fa referència a la crisi econòmica mundial que va esclata en octubre de 1929 amb el crack de la Borsa do Nova York)

Traducció d'un poema de León Felipe

2008-09-15T13:58:00.005+02:00

No vaig a tota brida
sinó refrenant el vol;
perquè l'important no és
arribar aviat, ni tot sol,
sinó amb tots i a temps.

León Felipe

És important arribar (tenir, guanyar, terminar, acabar, morir...), o és més important sortir (desitjar, començar, iniciar, viatjar, caminar, lluitar, néixer...)? Quin és el temps d'arribar? Tots és tothom, o són només els nostres? Moren els desigs de satisfacció, com pensava Ortega; o es transformen?

Pilar Fibla i Maria Rosa Borràs han mort

2008-09-03T09:42:00.009+02:00

Recordatori de Pilar Fibla (Tarragona, 1939-2008) amb el poema Le pont Mirabeau (Alcools, 1913) de Guillaume Apollinaire.

Recordatori de Maria Rosa Borràs (Barcelona, 1936-2008) amb l'última de les Tesis sobre Feuerbach escrita per Marx l'any 1845 i un fragment de la conclusió de la Crítica de la raó pràctica (1788) de Kant: "Dues coses emplenen el meu ànim d'admiració i respecte, sempre nous i creixents com més reiteradament i persistentment s'ocupa d'elles la meva reflexió: el cel estelat damunt meu i la llei moral en mi".

El 28 d'agost moria, a Tarragona, Pilar Fibla. Tres dies després, a Barcelona, era Maria Rosa Borràs qui ens deixava. Si intentem comparar dues entitats (Per exemple, en què s'assemblen un corb a un escriptori?, com li preguntaven a Alícia en Alícia en terra de meravelles), sempre trobarem infinits conceptes classificatoris que són aplicables a ambdues i també infinits conceptes que es poden aplicar a una sí i a l'altra no. Direm que dues entitats són semblants quan els conceptes que es poden aplicar a les dues són, per a nosaltres, rellevants o significatius. Els grans d'arròs d'una paella, per exemple, són semblants per a nosaltres perquè ho són el seu sabor, olor, color, consistència i volum. I aquests elements els considerem importants en aquest cas. Pilar Fibla i Maria Rosa Borràs eren amigues i, encara que eren persones amb un tarannà personal molt diferent, han tingut unes vides relativament paral·leles amb elements comuns i compartien moltes qualitats importants. S'assemblaven en moltes coses importants: dones antifranquistes, comunistes, intel·ligents, cultes, competents, treballadores, racionals, altruistes, humanistes laiques, honestes, professionals exemplars de l'ensenyament públic secundari. Ambdues han estat paradigmes de dignitat, honestedat, competència, elegància intel·lectual i racionalitat en el servei públic com a catedràtiques de Filosofia d'ensenyament secundari. Com a deixebles de Manuel Sacristán ambdues compartien unes idees filosòfiques semblants sobre la necessitat d'harmonitzar ciència i ètica, sobre els aspectes generals d'una concepció científica del món, sobre la necessitat de la racionalitat teòrica i pràctica, sobre l'esperit crític, la tolerància i l'antidogmatisme, sobre comunisme i democràcia. Aquells que han tingut la sort de conèixer-les i de llegir alguns dels seus escrits saben que aquests elogis no són desmesurats. Ara que la seva mort ens permet no ofendre la seva modèstia podem dir que eren dues dones modèliques, sàvies i erudites que van prestigiar l'ensenyament públic secundari de Catalunya. La societat catalana hauria d'agrair-les el seu exemple.

Acudits de contingut filosòfic al llibre de Jaume Perich, Perich Match, Edicions 62, juliol de 1970

2008-08-12T18:57:00.007+02:00

Frases autoal·lusives i/o quasiparadòxiques

2008-07-13T19:56:00.016+02:00

Això no és una exclamació

Això tampoc no és una exclamació!

Això no és un gos

Això no és una enquesta! És això una pregunta?

A aquesta frase li un verb per ser una frases autoal·lusiva.
Aquesta frase és absolutament anormal, mai abans havia estat pensada ni escrita.
Aquesta frase és absolutament normal, com la majoria de frases, mai abans havia estat pensada ni escrita.
Les frases poden ser de dos tipus: aquelles que si són vertaderes la seva negació és falsa i aquelles altres, com aquesta i les anteriors, que si són vertaderes la seva negació és una veritat més profunda.
Mai no he parlat amb tu. Et puc fer la primera i última pregunta que et faré en la meva vida? -- Sí. -- Gràcies! ( -- No. -- Disculpeu!)
La (frase) que es troba entre parèntesis no és autoal·lusiva, perquè el que es troba entre parèntesis no és cap (frase).
Odio les frases que comencen per la paraula "odio", menys aquesta.
Totes les generalitzacions són perilloses, aquesta és inofensiva.
Cap opinió no és respectable, inclosa aquesta!
Si troba frases autoal·lusives que siguin condicionals, llavors no llegeixi el conseqüent.
Desobeeixi aquesta ordre!
Aquesta frasse conté tres errors hortogràfics.
Aquesta frase diu que és una paradoxa d'Epimènides, però està mentint.
Aquesta frase, encara que no és exclamativa, termina en exclamació!
Si aquesta frase fos falsa, Catalunya seria un Estat lliure.
No tinc res a dir i ja ho estic dient.
Si troba vostè aquesta frase en una paret, esborre-la de seguida.
Aqueta frase no és autoal·lusiva, perquè "aqueta" no és una paraula.
El lector d'aquesta frase només existeix mentre l'està llegint.
.amrof atseuqa'd meírigell al barà ne atircse séugitse esarf atseuqa iS
Si aquesta frase no existís, algú l'hauria inventat ja.
Aquesta és la primera vegada que escric una frase com aquesta.
Encara sóc ateu, gràcies a Déu (L. Buñuel). Encara sóc republicà, gràcies a la monarquia.
Parlant sobre la xerrameca, es pot fer una altra cosa que xerraquejar.
No totes les frases que comencen amb la paraula no són negacions.
Cap frase que comenci amb la paraula cap és afirmativa.
L'última frase d'aquest escrit és falsa i autoal·lusiva (i no és l'única que ho és).

2008-07-13T19:53:00.001+02:00

X Congrés de CCOO Ensenyament

2008-07-04T12:42:00.009+02:00

Els dies 2 i 3 de juliol ha tingut lloc a Terrassa el desè congrés de la Federació d'Ensenyament de CCOO (amb 11.288 afiliats el juny de 2008).

Voldria explicar uns fets que poden semblar anecdòtics i que van ocupar molts pocs minuts en un congrés amb moltes hores de duració. Hi ha anècdotes que exemplifiquen o tenen transcendència de categories i poden resultar molt significatives.

El 26 de juny, la conferència del Barcelonès havia aprovat (24 Sí; 18 No; 27 Abstencions) una esmena als documents congressuals que demanava un procés d'unificació del sistema sanitari públic. Aquesta esmena va ser rebutjada per la ponència dels documents congressuals. El dia 3 el ple del congrés va donar suport a la ponència i va rebutjar àmpliament (65 No, 30 Sí; 29 Abstencions) una esmena (la número 269) que demanava: "Avançar en el procés d'unificació del règim de seguretat social de tots els treballadors/es de l'ensenyament."

Actualment hi ha un règim general de la seguretat social i alguns règims especials: el gestionat per l'ISFAS (Institut Social de les Forces Armades); el gestionat per la Mutualitat General Judicial (MUGEJU); i el gestionat per la Mutualitat de Funcionaris Civils de l'Estat (MUFACE). Els funcionaris civils de l'Estat tenen un règim especial de seguretat social (Llei 4/2000) i estan afiliats obligatòriament a una mutualitat que gestiona aquest règim especial (MUFACE). Amb aquesta esmena, ara rebutjada, es demanava que entre els reptes sindicals de la Federació d'Ensenyament de CCOO per al proper període aparegués, com a una de les línies i propostes d'actuació sindical, avançar en la unificació del règim de seguretat social i, consegüentment, encara que l'esmena no l'explicitava, avançar en la desaparició dels règims especials de seguretat social dels funcionaris civils de l'Estat (fonamentalment funcionaris de carrera de l'ensenyament públic i policies), dels militars i dels jutges, i, per tant, en l'extinció de MUFACE, ISFAS i MUGEJU.

Amb el rebuig a aquesta esmena, crec sincerament que els companys de la Federació d'Ensenyament de CCOO s'han equivocat. El règim especial de seguretat social per als funcionaris de l'Estat no és una millora real de les seves condicions laborals i no té cap justificació moralment acceptable. Els suposats privilegis derivats dels règims especials de la Seguretat Social (com ara l'accés a mútues privades per a l'assistència sanitària) no poden ser defensats per un sindicat de classe. A més d'ineficients i costoses, les mútues obligatòries per a funcionaris (civils, militars i judicials) són romanalles irracionals —herències del franquisme— que només beneficien els mercaders de la salut. Mantenir el sistema actual d'afiliació obligatòria a MUFACE per als funcionaris implica, de fet, subvencionar mútues privades subcontractades a costa del sistema sanitari públic. L'abolició d'aquestes mútues d'afiliació obligatòria contribuiria a augmentar els afiliats i els recursos del sistema general de la Seguretat Social de manera substancial i immediata. No té sentit, doncs, defensar una xarxa d'ensenyament públic de qualitat i, alhora, no exigir un sistema general únic -i ben dotat econòmicament- de seguretat social i assistència sanitària per a tota la classe treballadora (funcionaris o no). Si l'educació no és una mercaderia, la sanitat i la seguretat social tampoc.

Pere de la Fuente

Un problema para tesina en Filosofía

2008-06-28T19:13:00.005+02:00

Article aparegut al número 1 (i únic) de la revista clandestina "9 de març. SDEUB" publicada a la tardor de l'any 1968 pel Departament d'Activitats Culturals de les facultats de Filosofía y Letras i Medicina del Sindicat democràtic Universitari de la Universitat de Barcelona (SDEUB).

Comunisme (segons Marx i Sacristán)

2008-05-27T10:43:00.002+02:00

Primer de maig 2008. Barcelona

2008-05-01T13:45:00.008+02:00

Professors de filosofia en contra de la reducció de la seva matèria al batxillerat

2008-04-27T19:19:00.005+02:00

Responent a la crida d'Ad Hoc, mig centenar de professors de filosofia de diferents instituts de Catalunya es van concentrar davant del Parlament de Catalunya demanant que la matèria de Filosofia de primer de batxillerat conservi la seva assignació horària de tres hores a la setmana i no es redueixi a dues hores setmanals. L'estanc, ara sec, que envolta l'estàtua funerària del Desconsol de Llimona, davant del Parlament de Catalunya, va ser el lloc on es van fer els parlaments.

Some people claim it's impossible to teach today's youth anything about reason, virtue, and morality. Actually, philosophers do it everyday.

Cites breus, per a no citar-ne d'altres

2008-04-17T13:04:00.005+02:00

Vero e bello sono l'istesso, come anco falso e brutto. (Galilei, Opere,VII, 159)

Tots els dimonis són monoteistes. (Jaume, 2:19)

The road to hell is paved by fanatics.

Després de la nostra santa religió, que sens dubte és l'única bona, quina seria la menys dolenta? (Voltaire. Diccionari filosòfic, 1764)

La poesia és sempre antireligiosa perquè és espiritual. Carner era catòlic, però era més poeta que catòlic. (Enric Casasses)

El problema d'aquest país, com el de molts altres, és la quantitat de fills de puta engendrats per tantes mares santes. (Bartomeu Fiol. Tot jo és una exageració)

Aún soy ateo, gracias a Dios. (Luis Buñuel)

No cal extremar la moderació. (Arthur Koestler)

Totes les generalitzacions són perilloses, fins i tot aquesta. (Dumas fill)

L’écriture est la peinture de la voix: plus elle est ressemblante, meilleure elle est. (Voltaire. Diccionari filosòfic, 1764)

Creences inconsistents del conseller de Medi Ambient

2008-04-04T13:02:00.005+02:00

S'explica una anècdota sobre el físic Niels Bohr que, de no ser una broma, seria un exemple de creences contradictòries. Certa vegada Niels Bohr tenia penjada una ferradura a la porta de casa seva. Quan algú li va preguntar si l'havia col·locat allí perquè creia que li portaria bona sort, va respondre: "No, però em van dir que porten sort fins i tot a aquells que no hi creuen." Amb tota probabilitat feia broma, perquè una persona racional, i el premi ho era, Nobel no pot creure simultàniament dues creences contradictòries: "La ferradura no em portarà sort i les ferradures porten sort a aquells que no creuen que els portaran sort".

El conseller de Medi Ambient ha explicat que, a l'enterrament de Cassià Maria Just, li va dir a la Moreneta que era agnòstic, però que si ella podia fer alguna cosa perquè plogués, que ho fes. És cert, que en la nostra cultura no considerem massa preocupant que una persona parli amb la Moreneta i sí, en canvi, que la Moreneta li contesti. El nostre honorable conseller de Medi Ambient no ens ha dit si la Moreneta li va contestar o no, però no té cap inconvenient a declarar-se agnòstic i, simultàniament, a demanar a la Moreneta que plogui. La possibilitat que en aquest cas no es tracti d'una broma (no és racional pensar que un conseller faci bromes sobre la sequera quan el país es troba en estat d'emergència) i el fet que un altre conseller s'hagi vantat no fa gaire del seu irracionalisme remodelant la seu de la conselleria d'Interior segons les creences del feng shui, em fa pensar que la situació de la manca de racionalitat dels nostres consellers d'ICV-EUiA està arribant a uns nivells preocupants. Fent una falsa paràfrasi del conegut incipit del Manifest comunista es podria dir que un fantasma ronda per l'esquerra verda i alternativa de Catalunya, en aquest cas no és el fantasma del comunisme, sinó l'autèntic fantasma de l'irracionalisme. Potser els que, com Buñuel, som ateus gràcies a Déu, caldrà que cridem: Proletaris racionalistes de tots els països, uniu-vos!

Irracionalisme feng shui a la Conselleria d'Interior

2008-03-26T15:43:00.005+01:00

Voldria manifestar el meu astorament davant les informacions que han aparegut a la premsa sobre el fet que la remodelació de la nova Conselleria d'Interior i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya, s'ha fet sobre la base dels principis del feng shui. Em pensava que la Il·lustració havia deixat algun pòsit, encara que minso, en els esquemes mentals d'algun dels nostres dirigents. Malauradament sembla que no és així. Tot aquell que s'esforça a defensar l'ús de la raó i el pensament crític i a combatre l'irracionalisme teòric i pràctic ha de sentir tristesa i vergonya aliena (lipori) davant l'actuació d'un representant polític que expressa en públic les seves creences pseudocientífiques. Les accions polítiques dels nostres representants, en un estat laic, haurien de basar-se en una concepció científica del món, i estar d'acord amb els principis de la racionalitat científica i no en creences i pràctiques mítiques, supersticioses, religioses, esotèriques o irracionals. Vull ser optimista, i pensar que una coalició com ICV-EUiA sabrà triar aviat dirigents amb concepcions i pràctiques més d'acord amb l'esperit crític i la racionalitat.

Què fer

2008-02-23T22:52:00.002+01:00

Ortografia

2008-02-11T13:37:00.000+01:00

Contenidor per reciclar paper. Foto feta a Penyiscola (Castelló).
Traducció; NO MÁS PAPEL Y CARTON
TU PAPEL SE IMPORTANTE
CONSEJERIA DE MITAD AMBIENTE

Homenatge a Carles Riba

2008-01-03T10:35:00.000+01:00

La vida

1.
Fem paumanetes
com en la vella estampa
prop del poeta:
potser retorni, fèrtil,
i ens ajudi a respondre.

2.
Tota la vida
treballàvem sense esma,
no ha estat possible.
Ara les hores tornen
i ens troben fets i dòcils.

Teníem dèries,

portàvem brots d'espígol

als peus descalços.

Era una pressa atàvica;

Hem arribat de sobte.

El pare ho deia

assegut, amb misteri,

i amb veu d'oracle:

tornarem a entaular-nos

com en un bell retaule...

Jesús Massip i Fonollosa. Llibre d'hores

Dibuix de Frederic Mauri

2009 ANY INTERNACIONAL DE L'ASTRONOMIA

2007-12-23T20:42:00.001+01:00

Un acord de l'ONU ha fet que l'any 2009 sigui l'any internacional de l'astronomia. Es volen celebrar els 400 anys d'uns descobriments i unes teories que van revolucionar la comprensió de l'Univers. L'any 1609 Galileu Galilei, professor de Pàdua, construeix un rudimentari telescopi i l'utilitza, per primer cop, com a instrument astronòmic. Observa el relleu lunar, els satèl·lits de Júpiter... i destrueix així alguns dogmes de l'astronomia antiga (els cosos celestials no són esferes perfectes, la Terra no és l'únic centre dels astres...). El mateix anys 1609, a Heidelberg, Johannes Kepler publica la seva obra Astronomia nova, seu physica coelerstis tradita commentariis de motibus stellae martis. El llibre de Kepler, astronomia Nova, conté les conegudes com a dues primeres lleis de Kepler que destrueixen dos dogmes de l'astronomia de tots els temps: els dels moviments circulars i uniformes de tots els astres.

No llegeixi això

2007-12-12T19:37:00.000+01:00

... o pengeu-les a Internet!

Amb un imperatiu com a títol (No llegeixi això), el diari Avui del dimecres 12 de desembre del 2007 va publicar un article d'opinió de l'escriptor Jordi Cabré. El tercer i últim paràgraf diu:

"Les paraules que segueixen no vénen al cas per a res: sacarina sòdica 5 mil·ligrams, mebendazol 180, via oral, laruilsulfat sòdic i color ataronjat S E-110. I és que tal vegada no hi ha cap sentit a buscar, ni al final ni enlloc, però tot i així ara vostè vol acabar la peça fins a l’últim mot. És la seva decisió i la respecto: però llavors vostè hauria d’haver pogut respectar la meva, el senyal de “prohibit passar” que he col·locat just a l’entrada. Sí, vostè ha pagat el preu del diari i per tant creu que té dret a penetrar dins de cada columna que s’hi hagi estampat, però prengui’s aquest article com una crítica musical a l’inrevés. ¿No acaben moltes crítiques de concerts advertint-lo que sobretot no se li acudeixi posar els peus en l’espectacle en qüestió? Doncs jo ja li estalvio la feina, des del mateix títol. Però veig que ni així, i que ja som al capdavall del carrer per decisió exclusivament seva. Què demostra això? Home: d’entrada, que les lleis no serveixen absolutament per a res quan així ens ho proposem (i ja he dit que hi havia un punt perillós). Però per damunt d’això, el que em preocupa de debò és saber si escric per a les parets."

No entenia com es podia dir que paraules com sacarina sòdica 5 mil·ligrams, mebendazol 180, via oral, laruilsulfat sòdic i color ataronjat SE-110 no vénen al cas, quan en aquest article sembla que no sobra cap paraula. (I menys laurilsulfat sòdic,

que, com no tothom sap, és el tensioactiu aniònic per excel·lència en cosmètica.) Els tres paràgrafs són magnífics, crec que haurien de ser de lectura obligatòria als instituts. Ensenyar el gust per la lectura i ensenyar a desobeir són dues assignatures pendents. La primera des de sempre i la segona com a mínim des del judici d’Eichmann.

Es podria entendre que les paraules "color ataronjat SE-110" no vénen al cas per tractar-se d'una errata. Les paraules correctes serien "colorant groc ataronjat S (E 110)". L'article em sembla magnífic, fins i tot amb aquesta errata.

Crec que el senyor Cabré pot estar segur que no escriu per a les parets. Per molt totxo que jo sigui i per molt sord que estigui, no sóc cap paret i he llegit i m’ha encantat el seu article. Gràcies al seu article sóc una mica menys totxo. Sé millor que cal desobeir ordres no raonades ni raonables com la seva. Sé que el senyor Cabré escriu algunes coses molt bé. Gràcies a ell he pogut interessar-me pel laurilsulfat sòdic,

que, com ara ja gairebé tothom sap, és el tensioactiu aniònic per excel·lència en cosmètica. Ara sé que les seves bones propietats detergents, escumants, humectants, dispersants, així com la seva resistència a les dureses de l’aigua fins i tot a baixes temperatures i la seva afinitat amb la pell, li permeten estar present en la majoria de preparacions per a la cura i higiene capil·lar i dèrmica.

Gràcies també a aquest article sé que el "color ataronjat SE-110" o millor dit el "colorant groc ataronjat S (E 11o)" (o no seria millor anomenar-lo groc carbassa o groc que carbasseja?) és l'objecte protagonista de l'ORDRE SCO/401/2007, de 20 de febrer, pel qual es modifica l'Annex del Reial Decret 2107/1996, de 20 de setembre, que dictava les normes d'identitat i puresa dels colorants utilitzats en els productes alimentaris (BOE n. 50 de 27/2/2007). Sé que la Directiva 2006/33/CE de la Comissió, de 20 de març del 2006, per la qual es modifica la Directiva 95/45/CE en allò relatiu al colorant groc ataronjat S (E 110) estableix nous criteris específics de puresa per a aquest i altres colorants. Sé que, pel que fa al groc ataronjat S (E 110), es limita la presència del colorant Sudan I

(com a impuresa) en quantitats inferiors al límit de quantificació, és a dir a 0,50 mg/kg, atès que científicament s'ha demostrat que durant la producció del groc ataronjat S es pot formar, com a impuresa, la substància Sudan I (C6H5N=NC10H6OH),

colorant no autoritzat i la presència del qual no és desitjable en els aliments. També es modifica el límit fins ara fixat per al plom en el colorant groc ataronjat S (E 110), tenint en compte les especificacions i tècniques d'anàlisi per a additius que ha preparat el Comitè Mixt FAO/OMS d'Experts en Additius Alimentaris (JECFA) i el programa sistemàtic de substitució de la prova de detecció de metalls pesats en totes les especificacions sobre additius alimentaris existents, per límits adients a cadascú dels metalls, que el JECFA ja ha començat a aplicar. Ara ja sé alguna cosa sobre els criteris específics de puresa de l'additiu colorant groc ataronjat S (E 110). Ara ja sé que fins al 10 d'abril de 2007 es va permetre la fabricació i importació de groc ataronjat S (E 110) que no s'ajustaven als criteris específics de puresa actual, però complien amb la normativa vigent anteriorment. També em vaig assabentar que els colorants groc ataronjat S (E 110) posats a la venda o etiquetats abans del 10 d' abril de 2007, que no s'ajustin als criteris de puressa actuals, poden seguir comercialitzant-se fins l'exhauriment d'existències. Tot això gracies a llegir al senyor Cabré i a la Ministra de Sanitat i Consum, senyora Elena Salgado Méndez, la qual ha signat un ordre sobre el colorant groc carbassa S (E 110) tan permissiu i tan difícil de desobeir com aquell que diu: Desobeixi aquest ordre!

Estatut de Catalunya 1932, 1979...

2007-12-03T22:07:00.001+01:00

Ciències per al Món Contemporani: anàlisi dels continguts comuns

2007-11-24T03:10:00.001+01:00

El BOE de 6 de novembre de 2007, publica el Reial decret 1467/2007 de 2 de novembre, que regula l’estructura del batxillerat i fixa els seus ensenyaments mínims. L’única matèria comuna totalment nova és la de Ciències per al Món Contemporani. Llegint els continguts específics ens adonem que hi ha un perill real que aquesta matèria es converteixi en un mer recull de problemes científics actuals.

Cinc dels sis apartats de continguts tracten de qüestions científiques d'actualitat, des del Big bang al GPS, passant per la clonació, el canvi climàtic, la nanotecnologia o la Internet, entre moltíssims d’altres. El Reial decret enumera mig centenar, pel cap baix, d’aquests "problemes cientificotecnològics d'incidència i interès social". Naturalment per evitar que tants arbres no ens deixin veure el bosc, la solució no és tallar els arbres, sinó adoptar una perspectiva més àmplia i filosòfica. Però l’autèntica cultura científica no és mera erudició. Com ja deia Heràclit, conèixer moltes coses (polymathēs) no ensenya o dóna saviesa, intel·ligència, seny o comprensió (nous).

Potser seria més convenient, per tal d’assolir els objectius que es proclamen en el Reial decret, considerar aquesta matèria com un curs sobre la naturalesa i la història de la ciència i la tècnica contemporànies, un curs sobre el mètode científic, sobre les relacions entre la tecnociència contemporània i el seu context social. Tot això, sense oblidar, naturalment, fer divulgació científica de qualitat. La importància que té la cultura cientificotècnica en el tercer mil·lenni és equiparable a la importància que va tenir la cultura religiosa en el primer i part del segon mil·lennis.

Si volem que aquesta matèria no sigui una mera miscel·lània de la ciència contemporània, si volem que la cultura científica dels alumnes de batxillerat sigui sòlida i útil, i no sigui mera erudició sense sentit; haurem de fixar-nos especialment en l’únic apartat de continguts comuns que recull sis continguts de reflexió filosòfica i social sobre la ciència contemporània. Aquests continguts comuns haurien de donar sentit als continguts específics i permetre que aquesta nova matèria sigui realment un instrument de lluita contra l’analfabetisme científic i l’irracionalisme pseudocientífic o mític, i a favor d’una sòlida cultura i cosmovisió crítica. L’estudi dels problemes científics actuals només té sentit si són concrecions d’aquests continguts comuns.

Ara que els professors de batxillerat estan frisosos per veure en el DOGC la concreció que el Departament d’Educació faci d’aquesta matèria, que s’ha de començar a impartir el proper curs, pagaria la pena analitzar i comentar aquests continguts comuns que el Reial decret fixa per a les Ciències per al món contemporani:

1. "Distinció entre les qüestions que es poden resoldre mitjançant respostes basades en observacions i dades científiques d'aquelles que no poden solucionar-se des de la ciència."

Aquest enunciat es pot entendre com a mínim de tres maneres no excloents: a) Distinció entre ciència positiva i concepció científica del món; b) Distinció entre concepció científica del món i cientificisme dogmàtic o ideològic; i c) Distinció entre ciència i religió, és a dir, entre raó (filosòfica i científica) i fe.

2."Recerca, comprensió i selecció d'informació científica rellevant de diferents fonts per donar resposta als interrogants, diferenciant les opinions de les afirmacions basades en dades."

Aquest contingut sembla fer referència a les fonts de coneixement científic; les relacions entre dades, lleis i teories; i a la distinció entre simplement creure, creure racionalment o justificadament, i saber amb seguretat. La ciència contemporània com a paradigma de la racionalitat teòrica.

3. "Anàlisi de problemes cientificotecnològics d'incidència i interès social, predicció de la seva evolució, i aplicació del coneixement en la recerca de solucions a situacions concretes."

A primer cop d'ull aquest contingut sembla fer referència a les tres tasques fonamentals de qualsevol tecnociència: Analitzar i explicar els fets passats i presents; fer prediccions científiques sobre el futur; i, com a suport cultural de la tecnologia, ajudar a canviar la realitat. Però la formulació que es fa d'aquest contingut comú sembla demanar una tasca impossible per contradictòria: preveure la evolució dels problemes cientificotecnològics, però això no pot ser equivalent a fer prediccions científiques sobre el futur de la ciència i la tecnologia. I això últim, com ens va ensenyar fa més de seixanta anys Karl Popper, és una forma d'historicisme: mai no podrem saber avui el que sabrem demà. La història (i menys la història de la ciència) no és una ciència predictiva i mai no pot pretendre descobrir lleis científiques que ens permetin fer prediccions sobre el futur dels nostres coneixements científics. Això no vol dir que la ciència ficció (o ficció científica) i la prospectiva puguin ser instruments útils per motivar l’estudi de la ciència i de la tècnica contemporànies en el seu context social.

4. "Disposició a reflexionar científicament sobre qüestions de caràcter científic i tecnològic per prendre decisions responsables en contextos personals i socials."

Es pot entendre com una crida a la racionalitat pràctica individual i col·lectiva. I a l’estudi de l’epistemologia o filosofia de la ciència, i de l’ètica i la política de la investigació científica. Caldria assenyalar la importància de la història de la ciència i de la tècnica per a l’estudi de la filosofia de la ciència i de la tècnica. Hauríem de tenir sempre present la repetida afirmació d’Imre Lakatos, paràfrasi kantiana: “Sense història de la ciència, la filosofia de la ciència és buida; sense filosofia de la ciència la història de la ciència és cega”. I afegir que tant la filosofia i la història de la ciència com l’ètica i la política de la ciència són continguts imprescindibles, en un estudi de les ciències per al món contemporani que no sigui ni buit, ni cec, ni immoral.

5. "Reconeixement de la contribució del coneixement cientificotecnològic a la comprensió del món, a la millora de les condicions de vida de les persones i dels éssers vius en general, a la superació de l'obvietat, a l'alliberament del prejudicis i a la formació de l'esperit crític."

Resulta indiscutible la contribució de la tecnociència al progrés del coneixement i a la millora de les condicions de vida dels humans. És obvi que la ciència és el millor paradigma de progrés i de racionalitat teòrica. Esperit crític, esperit racional, esperit científic i lliure de prejudicis són sinònims. Però, en aquest elogi de la ciència, resulta científicament discutible afirmar com un fet que cal reconèixer: "la contribució del coneixement cientificotecnològic (...) a la millora de les condicions de vida (...) dels éssers vius en general". És difícil pensar que des de la Revolució Científica dels segles xvi i xvii fins al segle xxi hagin millorat notablement les condicions de vida dels animals no humans. Malgrat el recent reconeixement dels animals com a subjectes de drets, és fàcil trobar exemples per refutar que la vida dels animals d'experimentació, dels animals criats per a l'alimentació humana, dels animals salvatges... hagi millorat significativament gràcies a la tecnociència.

6. "Reconeixement de les limitacions i errors de la ciència i la tecnologia, d'algunes aplicacions perverses i de la seva dependència del context social i econòmic, a partir de fets actuals i de casos rellevants en la història de la ciència i la tecnologia."

Es pot pensar que aquest contingut demana, entre altres coses, l'estudi de la fal·libilitat com a característica definitòria del coneixement científic i del seu mètode d'assaig i error (en contraposició a la infal·libilitat del coneixement religiós, base del dogmatisme teòric i del fanatisme en la pràctica). També sembla que demana un estudi de la ciència en el seu context socioeconòmic i històric. L'estudi de les "aplicacions perverses" hauria d'evitar caure en tecnofòbies irracionalistes; analitzar la funció del científic i el tècnic en una societat democràtica (i no tecnocràtica), i animar els alumnes a menjar els fruits de l'arbre del coneixement.
La metàfora no vol ser ofensiva, però molts professors de batxillerat que coneixen bé els seus alumnes adolescents i lluiten contra els elements pseudocièntifics (astrologia, pseudotecnologies) i mítics (irracionalismes diversos) de la seva concepció del món, estarien d'acord a opinar que igual que davant d'una tribu de caníbals antropòfags no resulta urgent l'explicació dels inconvenients i perills de la dieta vegetariana, tampoc és urgent ensenyar als adolescents els perills (indiscutibles) del cientificisme dogmàtic i de la tecnofilia acrítica. Naturalment que volem que els nostres alumnes siguin científics crítics o raonablement racionals (que és l'única manera de ser racionals), però el perill de ser excessivament científics o de considerar la ciència com una religió o secta no és, ara per ara, un perill real entre el nostre alumnat.

Una pregunta plagiada a Voltaire

2007-11-23T14:30:00.000+01:00

"Après notre sainte religion, qui sans doute est la seule bonne, quelle serait la moins mauvaise?"

Voltaire. Dictionnaire philosophique (Religion, Sec. III, Cinquième question sur la religion)

Després de la nostra santa constitució monàrquica, que sens dubte és l'única bona, quina seria la menys dolenta?

"Ne serait-ce pas la plus simple? ne serait-ce pas celle qui enseignerait beaucoup de morale et très peu de dogmes? celle qui tendrait à rendre les hommes justes, sans les rendre absurdes? celle qui n’ordonnerait point de croire des choses impossibles, contradictoires, injurieuses à la Divinité, et pernicieuses au genre humain, et qui n’oserait point menacer des peines éternelles quiconque aurait le sens commun? Ne serait-ce point celle qui ne soutiendrait pas sa créance par des bourreaux, et qui n’inonderait pas la terre de sang pour des sophismes inintelligibles? celle dans laquelle une équivoque, un jeu de mots et deux ou trois chartes supposées ne feraient pas un souverain et un dieu d’un prêtre souvent incestueux, homicide et empoisonneur? celle qui ne soumettrait pas les rois à ce prêtre? celle qui n’enseignerait que l’adoration d’un Dieu, la justice, la tolérance, et l’humanité?"

traductore traditore

"No en seria la més democràtica? No en seria aquella que..."

LAVUS LIBRIS: Castilla, roca y verbo

2007-10-30T11:08:00.000+01:00

ANDRÉS DE LA MORENA, Silvano

Castilla, roca y verbo

Ed. Celya, Salamanca, 2007

Poesia sobre Castella escrita per un poeta castellà de Sòria i sorià de Catalunya. Poesia com a sentiment a compartir, sentir amb allò que ja ha estat sentit. Poesia per compartir records i ajudar-nos a lluitar perquè cap ensurt de la memòria ens tregui la plàcida manera que els bons records tenen de morir.

"Una vez en Barcelona / me preguntaron donde estaba Castilla / (...) / Amics, / ja ho sabeu: / entre el Pol Nord i el Sud, / sense misèria / ni domini / ni despreci." (pàg. 40).

Tres poemes de Leopardi

2007-08-10T16:33:00.000+02:00

L'infinit
(1819)

Sempre em fou cara la collada erma
i la bardissa que a la vista em lleva
de l'últim horitzó tan bella amplada.
Mes, seient i mirant, espais sens terme
al seu darrera, i sobrehumans silencis
i calma profundíssima jo em forjo
dintre ma pensa: que de què llavores
no se m'espanta el cor. I entre eixes plantes
sentint el vent brunzir, d'aquell silenci
infinit i esta veu faig comparança;
i jo em recordo de l'etern, les mortes
estacions, i la present i viva
i el so que fa. Talment, en mig d'aquesta
immensitat mon pensament es nega,
i en eixa mar m'és dolç de naugragar-hi.

Traducció de Josep Carner
La Veu de Catalunya, 19/02/1922

A LA LLUNA
(1820)

O graciosa lluna, jo em recordo
que, ara fa un any, damunt aquesta coma
venia ple d'angoixa a remirar-te:
eres suspesa dalt d'aquella selva
com ara fas, que l'aclareixes tota.
Però a mos ulls ennuvolada i trèmola
-per aquell plor brollat damunt ma cella-
es mostrava ta faç car treballosa
era ma vida, i n'és, que estil no muda,
o lluna amada. I m'és un aventatge,
però, el record, i escandallar la data
del meu penar. O com ens par gratíssim
al jovenívol temps, quan l'esperança
té encara llarg camí, breu la memòria,
recordar coses que han passat, encara
que tristes siguin, i l'afany romangui!

Traducció de Josep Carner
La Veu de Catalunya, 19/02/1922

A SI MATEIX
(1833)

Reposaràs per sempre,
cor meu cansat, L'últim engany morí,
que jo creia eternal. Morí. Bé sento
que dels amats enganys, en tu i en mi,
no la sola esperança
sinó el desig n'és apagat. Glatires,
a bastament. Res valen
tos moviments, ni és digna
de tos sospirs la terra,
i és fang el món. Doncs aquieta't ja.
Desespera per última
vegada. No donà
el fat cap altra cosa
a l'humanal rebrot
sinó el morir. Menysprea't
a tu mateix, menysprea la natura
i el lleig poder que d'amagat impera
per la nostra comuna desventura,
i la infinita vanitat del tot.

Traducció de Josep Carner
La Veu de Catalunya, 3/11/1922 vespre; 4/11/1922 matí

Poema de León Felipe

2007-07-29T12:59:00.000+02:00

No vaig a tota brida,
sinó refrenant el vol;

perquè l'important no és

arribar aviat, ni tot sol,

sinó amb tots i a temps.

León Felipe

L'àngel de la història, per Walter Benjamin

2007-07-28T16:10:00.000+02:00

Angelus Novus de Klee i Walter Benjamin de Lloyd Spencer. Benjamin va comprar l'obra de Klee l'any 1921.

Hi ha un quadre de Paul Klee que es titula Angelus Novus. Es veu en ell un àngel aparentment en el moment d'allunyar-se d'alguna cosa sobre la qual clava la seva mirada. Té el ulls desencaixats, la boca oberta i les ales esteses. L'àngel de la història ha de tenir aquest aspecte. El seu rostre està girat cap al passat. En allò que per a nosaltres apareix com a una cadena d'esdeveniments, ell veu una catàstrofe única, que acumula ruïna sobre ruïna i se la llança als seus peus. L'àngel voldria detenir-se, despertar els morts i recompondre allò trossejat. Però una tempesta baixa del Paradís i s'arremolina en les seves ales i tan forta que l'àngel no pot plegar-les. Aquesta tempesta l'arrossega irresistiblement cap al futur, al qual gira l'esquena, mentre un cúmul de ruïnes puja davant seu cap al cel. Aquesta tempesta és el que anomenem progrés.

Walter Benjamin, Tesis de filosofia de la història

Què és una concepció del món? per Manuel Sacristán

2007-05-28T18:35:00.001+02:00

Una concepció del món no és un saber, no és coneixement en el sentit que ho és la ciència positiva. És una sèrie de principis que donen raó de la conducta d'un subjecte, a vegades sense que aquest se'ls formuli d'una manera explicita. Aquesta és una situació bastant freqüent: les simpaties i antipaties per certes idees, fets o persones, les reaccions ràpides, acrítiques, a estímuls morals, el veure gairebé com a fets de la naturalesa particularitats de les reaccions entre homes, en resolució, una bona part de la consciència de la vida quotidiana pot interpretar-se en termes de principis o creences moltes vegades implícites, "inconscients" en el subjecte que obra o reacciona.

Però freqüentment aquests principis o creences inspiradors de la conducta quotidiana, encara que el subjecte no se'ls formuli sempre, es troben explícits en la cultura de la societat en la qual viu. Aquesta cultura conté comunament un conjunt d'afirmacions sobre la naturalesa del món físic i de la vida, així com un codi d'estimacions de la conducta. La part contemplativa o teòrica de la concepció del món es troba íntimament relacionada amb la part pràctica, amb el codi o sistema de judicis de valor, a través de qüestions com la del sentit de la vida humana i de la mort, l'existència o inexistència d'un principi ideal o espiritual que sigui causa del món, etc. Per exemple, de l'afirmació teòrica de que l'home és una naturalesa ferida, com professa la teologia catòlica, es passa d'una manera prou natural a la norma que postula la submissió a l'autoritat. Aquesta norma pràctica és, en efecte, coherent amb la creença teòrica en qüestió.

L'existència d'una formulació explícita de la concepció del món en la cultura d'una societat no permet, tanmateix, esbrinar amb tota senzillesa, a partir d'aquestes creences oficialment afirmades, quina és la concepció del món realment activa en aquesta societat, ja que el caràcter de sobreestructura que té la concepció del món no consisteix en ser un mecànic reflex, ingenu i directe, de la realitat social i natural viscuda. El reflex té sempre molt d'ideologia, i darrera del principi de la caritat, per exemple, pot haver-hi, en la societat que ho invoca apologèticament, una creença bastant més cínica, de la mateixa manera que darrera dels Drets de l'Home ha hagut històricament altres creences efectives, molt menys universals moralment. Mes per aclarir-se el paper de la concepció del món respecte del coneixement científicopositiu pot passar-se per alt aquest punt, malgrat que en sí mateix és imprescindible per a una plena comprensió de les formacions culturals.

Les concepcions del món acostumen a presentar, en les cultures de tradició grecoromana, unes puntes, per així dir-ho, molt concretes i conscients, en forma de credo religiosomoral o de sistema filosòfic. Especialment aquesta segona forma va ser molt característica fins al segle XIX. Nascuda, en realitat, amb pugna amb el credo religiós, en vigílies del període clàssic de la cultura grega, la filosofia sistemàtica, la filosofia com a sistema, es va veure arrabassar un camp sistemàtic darrera altre per les ciències positives, i acabà per intentar salvar la seva substantivitat en un repertori de suposades veritats superiors a les de tota ciència. En els casos més ambiciosos -els de Plató i Hegel, per exemple-, la filosofia sistemàtica presenta més o menys obertament la pretensió de donar de si per raonament el contingut de les ciències positives. En aquest cas, doncs, com en el dels credos religiosos positius, la concepció del món vol ser un saber, un coneixement real del món, amb la mateixa positivitat que el de les ciències.

Aquesta pretensió pot considerar-se definitivament fracassada cap a mitjans del segle XIX, precisament amb la disgregació del més ambiciós sistema filosòfic de la història, el de Hegel. El sistema de Hegel, que pretén desenvolupar sistemàticament i mitjançant afirmacions materials la veritat del món, va ser, segons l'expressió d'Engels a l'Anti-Dühring, "un avortament colossal, però també l' últim en el seu gènere".

Les causes per les quals la pretensió de la filosofia sistemàtica acaba per caducar són diverses. En l'ordre formal, o de teoria del coneixement, la causa principal és la definitiva i conscient constitució del coneixement científic positiu durant l'Edat Moderna. Aquest és un coneixement que es caracteritza formalment per la seva intersubjectivitat, i pràcticament per la seva capacitat de possibilitar previsions exactes, malgrat sigui -cada cop més- a costa de construir i fer anar conceptes summament artificials, vertaderes màquines mentals que no diuen res a la imaginació, a diferència dels sucosos i intuïtius conceptes de la tradició filosòfica. Que un coneixement és intersubjectiu que totes les persones adientment preparades entenen seva formulació de la mateixa manera, en el sentit que queden igualment informades sobre les operacions que permetrien verificar o falsar la dita formulació. Les tesis de la vella filosofia sistemàtica, dels dogmes religiosos i de les concepcions del món es troben mancades d'aquests trets. I com aquests trets donen a l'home una seguretat i un rendiment considerables, el coneixement que els té -el científico-positiu- va destronant, com a coneixement de les coses del món, al pensament, molt més vague i molt menys operatiu, de la filosofia sistemàtica tradicional.

El fet que les concepcions del món estiguin mancades d'aquells dos trets característics del coneixement positiu no és cap cosa accidental i eliminable, sinó necessària: es deu a que la concepció del món conté essencialment afirmacions sobre qüestions no resolubles pels mètodes decisoris del coneixement positiu, que són la verificació o falsació empíriques l'argumentació analítica (deductiva o inductivoprobabilitària). Per exemple, una autèntica concepció del món ha de contenir - explícits o explicitables- enunciats sobre l'existència o inexistència d'un Déu, de la finitud o infinitud de l'univers, del sentit o manca de sentit d'aquestes qüestions, etc., i aquests enunciats no seran mai susceptibles de prova empírica, ni de demostració o refutació en el mateix sentit que en les ciències. Això no vol dir que el coneixement positiu -i especialment, les necessitats metodològiques d'aquest- no abonin una determinada concepció del món més que un altra; però abonar, o fer plausible, no és igual que provar en sentit positiu.

(Una vulgarització massa freqüent del marxisme insisteix a utilitzar laxament i anacrònicament (com en temps de la "Filosofia de la naturalesa" romàntica i idealista) els termes demostrar, provar, i refutar per a les argumentacions de plausibilitat pròpies de la concepció del món. Així es repeteix, per exemple, la inepta frase de que la marxa de la ciència "ha demostrat la inexistència de Déu". Això és literalment un sensesentit. La ciència no pot demostrar ni provar res referent a l'univers com un tot, sinó només enunciats referents a sectors de l'univers, aïllats i abstractes d'una manera o altra. La ciència empírica no pot provar, per exemple, que no existeix un ésser anomenat Abracadabre abracadabrant, doncs, davant qualsevol informe científico-positiu que declari no haver-se trobat aquest ésser, hi cap sempre la resposta de que l'Abracadabre en qüestió es troba més enllà de l'abast dels telescopis i dels microscopis, o l'afirmació de que l'Abracadabre abracadabrant no és perceptible, ni ta__n sols positivament pensable, per la raó humana, etc. Allò que la ciència pot fonamentar és l'afirmació de que la suposició de que existeix l'Abracadabre abracadabrant no té cap funció explicativa dels fenòmens coneguts, es troba, per tant, suggerit per aquests. D'altra banda, la frase vulgar de la 'demostració de la inexistència" de Déu és una ingènua malaptesa que carrega al materialisme amb l'absurda tasca de demostrar o provar inexistència. I les inexistències no es proven; es proven les existències. La càrrega de la prova competeix a aquell que afirma existència, no a qui no l'afirma.)

Aquests trets de la situació permeten plantejar correctament la qüestió de les relacions entre concepció del món i coneixement científico-positiu. Una concepció del món que prengui a la ciència com a únic cos de coneixement real es troba visiblement -per utilitzar un simplificador símil espacial- per davant i per darrera de la investigació positiva. Per darrera, perquè intentarà construir-se d'acord amb la marxa i els resultats de la investigació positiva. I per davant perquè, com a visió general de la realitat, la concepció del món inspira o motiva la investigació positiva mateixa. Per exemple: si la concepció del món del científic modern fos realment dualista en la qüestió ànima-cos, la ciència no hauria emprès__ mai el tipus d'investigació que és la psicofisiologia, i el psicòleg no s'hauria interessat per la fisiologia del sistema nerviós central des d'un punt de vista psicològic. Això és vàlid independentment de que la ideologia dominant en la societat faci professar al científic, quan no es troba investigant, una concepció dualista del món.

En realitat, el caràcter d'inspiradora de la investigació que té la concepció del món no es troba ben descrit mitjançant el símil espacial suara utilitzat, ja que aquesta inspiració es produeix constantment, a tot el llarg de la investigació, en combinació amb les necessitats internes, dialèctico-formals, d'aquesta. És important adonar-se que quan, segons el programa positivista, la ciència es bressola en la il·lusió de no tenir res a veure amb cap concepció del món, el científic corre el risc de sotmetre inconscientment a la concepció del món vigent en la seva societat, tant més perillosa quant que no reconeguda com a tal. I no menys important és mantenir, malgrat aquesta intricació, la distinció entre coneixement positiu i concepció del món.

HOMERO: ODISEA. Canto XXII

2007-05-24T14:43:00.000+02:00

v. 461-474

I començà Telèmac, compostament a parlar-los:
--No, no es dirà que he llevat amb una mort pura la vida
de les que sobre el cap han estat abocant-nos l'oprobi
a la mare i a mi, i amb els nostres galants entenent-se.

Deia i nuà el llibant del vaixell de la proa blavenca
a la columna gran i el tirà que cenyís la rotonda
alt i ben tes, de manera que els peus no toquessin a terra.
Com llavors que uns coloms o unes grives d'ala estirada
topen amb unes teles parades entre uns arbustos,
quan tornaven a jóc, i avorrible és el jaç que els rebia:
elles talment de rengle tenien els caps, cadascuna
amb un nus al seu coll, per morir de trista manera;
i debateren de peus un poc, val a dir que no gaire.

L'Odissea. Novament traslladada en versos catalans per Carles Riba (1948)

v. 461-474

Y el discreto Telémaco entonces les dijo a los otros:
"No daré yo, en verdad, muerte noble de espada a estas siervas
que a mi madre y a mí nos tenían abrumados de oprobios
y pasaban las noches al lado de aquellos galanes."

Tal diciendo, prendió de elevada columna un gran cable
de bajel, rodeó el otro extremo a la cima del horno
y estirólo hacia arriba evitando que alguna apoyase
sobre tierra los pies. Como tordos de gráciles alas
o palomas cogidas en lazo cubierto de hojas
que, buscando un descanso, se encuentran su lecho de muerte,
tal mostraban allí sus cabezas en fila, y un nudo
constriñó cada cuello hasta darles el fin más penoso
tras un breve y convulso agitar de sus pies en el aire.

Traducció de José Manuel Pabón, Ed. Gredos, Madrid, 1982, pàgines 462-463.

Si el Dador de todo nos hubiera sin distinción hecho ricos

2007-05-20T18:34:00.001+02:00

A principis de 1545, Fray Domingo de Soto O.P. publica Deliberación en la causa de los pobres on defensa que la finalitat més important de la pobresa és suscitar fer almoina o caritat.

Sóc un gitano paio

2007-05-16T11:40:00.000+02:00

Sóc un gitano paio,
amic de moros jueus,
que viu entre paios cristians,
no vull saber quin és el meu déu,
de fet no tinc ni amo, ni rei, ni déu,
les meves pàtries són les meves llengües,
però sí sé quins són els germans meus.

Chicho Sánchez Ferlosio va escriure: "Yo soy un moro judio que vive entre cristianos."

Paraules, paraules, paraules

2007-04-27T14:50:00.000+02:00

Satiàgraha (Vegeu, si us plau, el volum VII del diccionari d'en Joan Coromines)

Rosegaaltars

*Rosegahòsties

Carnús

*Pindolaire (Aquell que pidola píndoles)

*Depressió esogena (Depressió provocada per fer classe a alumnes d'ESO)

Alipori (Eugenio d'Ors, Gil de Biedma, Juan Manuel de Prada, Jaime Campmany, Terenci Moix, Amando de Miguel, Diccionario RAE); *Lipori (Julian Marias, Rafael García Serrano, García Baró, Manuel Sacristán); Alepori (Luís Maria Anson).

Fregall d'espart / Barreta de guix

2007-04-17T19:21:00.000+02:00

Fregall d’espart

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes, Ed. Proa, Barcelona 1977.

Barreta de guix

Guix, esborrador, estoig, bolígraf vermell,
llapis, goma i maquineta, bolígraf negre,
comunicats d’incidència, agenda, llistat d’alumnes,
quadern dúplex, llibre de text, diccionari ortogràfic.

Claus d’aula i seminari, exercicis corregits, fotocòpies,
paper en blanc DIN A4, llibretes, qüestionaris,
activitats d’aprenentatge, exercicis d’avaluació.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Pere Delafont, Entranyables enemics de classe, plagi inèdit, 2007.

Fernando Pessoa: Odes de Ricardo Reis. As rosas amo dos jardins de Adónis

2007-04-17T14:22:00.000+02:00

Ricardo Reis
Pintures d'Almada Negreiros, amic de Fernando Pessoa

Les roses estimo dels jardins d'Adonis, / Aqueixes volubles estimo, Lídia, roses, / Que en el dia que neixen, / En aqueix mateix dia moren. / La llum per a elles és eterna, perquè / Neixen nascut ja el Sol, i acaben / Abans que Apol·lo deixi / El seu curs visible. / Així féssim nostra vida un dia, / Ignorants, Lídia, voluntàriament / Que hi ha nit abans i després / El poc que durem.

Fernando Pessoa: Odes de Ricardo Reis, As rosas amo dos jardins de Adónis (11-7-1914). Ediçoes Atica, Lisboa, 1983, pàgina 34.

Prefereixo roses, amor meu, que pàtria, /I abans estimo les magnòlies / Que la glòria i la virtut.

Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935)

Fulles del ginkgo biloba de l'IES Terra Roja

2007-04-10T23:48:00.000+02:00