CONTRA LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ #JOVULLVOTAR

CONTRA LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ #JOVULLVOTAR

Les organitzacions socials sotasignants acorden manifestar públicament el seu rebuig a la proposta de reforma de la Constitució Espanyola elaborada pels responsables dels grups parlamentaris del PSOE i del PP, demanar als diputats i senadors de tots els grups parlamentaris que no la votin favorablement i que, en el cas que la proposta fos aprovada, es convoqui un referèndum per a la seva ratificació.

Considerem que pel seu contingut i pels terminis d'aplicació aquesta reforma no ajudarà a la reducció dels actuals nivells de dèficit públic i provocarà un deteriorament encara més greu de la situació del teixit econòmic i social del nostre país. La reducció del dèficit només es pot aconseguir mitjançant la promoció del creixement econòmic i l'ocupació, una reforma fiscal equitativa i progressiva i un rigor permanent en l'ús de la despesa pública.

Al mateix temps imposa una greu limitació a l'autonomia dels governs democràtics i a la capacitat d'autogovern pressupostari de les diferents administracions públiques. Això afectarà greument a la seva capacitat d'utilitzar la política pressupostària al servei dels objectius de la política general. Motivada, suposadament, pels atacs especulatius els deutes sobirans, la reforma introdueix en la nostra màxima norma jurídica un factor econòmic de caràcter netament procíclic que pot arribar a impedir l'acció dels governs per a què la nostra economia no entri, en el futur, en una recessió. Constitueix també una amenaça permanent per a les prestacions i institucions de l'Estat de benestar, les polítiques socials i la cooperació per al desenvolupament.

A Catalunya aquesta situació és doblement greu perquè ja arrosseguem una limitació a l’autogovern provocada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia, i al mateix temps, dóna màxim rang legal a la política de retallades socials que està duent a terme el Govern de Catalunya.

Si el contingut és rebutjable, el procediment que es va a adoptar per a la seva aprovació és del tot inacceptable: es produirà amb la legislatura esgotada, s'anuncia en ple període de vacances, es vol aprovar definitivament transcorreguts només quinze dies des de que el President del Govern va proposar-la el 23 d'agost, es vol realitzar sense debat polític ni social de cap classe i, finalment, sense que la reforma sigui sotmesa a referèndum.

Per tot això i tenint en compte que el seu contingut -la constitucionalització de l'obligació d'equilibri pressupostari i límit del deute en els comptes de les administracions públiques- és una opció ideològica i política que, a més de ser errònia i inútil, té un caràcter marcadament conservador, les organitzacions socials sotasignants consideren necessari que la ciutadania expressi públicament:

1. El seu rebuig a la reforma constitucional que es proposa.

2. La petició als/les diputats/des i senadors/es que no la votin favorablement en el tràmit parlamentari.

3. L'exigència de que si la proposta és aprovada pel Parlament sigui sotmesa a referèndum.

Finalment, les organitzacions sotasignants criden a la ciutadania i a les forces polítiques i socials a participar en les mobilitzacions que es convoquin. Conscients de la necessitat de treballar per la confluència de totes les organitzacions i plataformes que ens posicionem contra aquesta reforma de la Constitució, acorden:

1. Convocar una manifestació a la ciutat de Barcelona el proper dimarts 6 de setembre a les 18.30 h, amb sortida des de Plaça Urquinaona, tal com es farà a d’altres capitals de l'Estat espanyol. També es duran a terme mobilitzacions a Tarragona, Lleida i Girona.

2. Donar suport a la participació en les altres concentracions i mobilitzacions que es convoquin aquests dies contra la reforma de la Constitució i per a la convocatòria d'un referèndum, i en les iniciatives de diferent naturalesa que puguin sorgir com, en particular, la recollida electrònica de signatures.

Barcelona, 1 de setembre del 2011

Els lliure pensadors i la visita a Espanya del senyor Ratzinger

El passat dia 10 d'agost es va celebrar a Oslo, en el marc del congrés de la International Humanist and Ethical Union (IHEU), el congrés fundacional de l'Associació Internacional del Lliure Pensament, la primera decisió del qual transcric, informant que va ser aprovada per unanimitat:

L'Associació Internacional del Lliure Pensament, reunida al seu Congrés fundacional, ha aprovat la resolució següent:

Davant la propera visita a Espanya del senyor Ratzinger, cap de l'Església catòlica, els dies 19 al 21 d'agost, denunciem les autoritats espanyoles per contemporitzar amb una persona, que és el cap autoritari d'un grup misogin i antidemocràtic, i finançar el seu viatge amb càrrec als ciutadans que no comparteixen les seves idees, la qual cosa queda agreujada perquè es tracta d’un país en situació de profunda crisi econòmica. I ens solidaritzem amb les activitats de protesta que es duen a terme en moltes ciutats, malgrat l'oposició de les autoritats, que no respecten l’aconfessionalitat de l'Estat prevista en la Constitució Espanyola.

A Oslo, a 10 d'agost del 2011

Inside Job, un documental de Charles Ferguson

Al cinema Verdi Park de Barcelona (C/ Torrijos, 49 – Metro Fontana) fan aquests dies una pel·lícula documental que crec és recomanable, sobre la crisi econòmica del 2008. Es tracta d’Inside Job, premi Oscar 2011 a la millor pel·lícula documental. El director, guionista i productor és Charles Ferguson, matemàtic per la Universitat de Califòrnia i doctor en ciències polítiques pel M.I.T. Vaig anar divendres passat perquè havia llegit el dia anterior un magnífic article d’opinió de Marina Espasa sobre aquest “esfereïdor documental” («Se’ls peten», Ara, 28.04.2011).

Quan vaig entrar a la sala, vaig haver de tornar a mirar el tiquet, em pensava que m’havia equivocat perquè estava molt plena i anava amb la idea de veure un documental d'economia en un cine on mai hi ha gaire gent a les sales. Al final la gent va aplaudir i, encara que feia molts anys que no havia vist aquesta reacció del públic en un cinema, no em va sorprendre. El documental és un magnífic pamflet o material de lluita per un món millor, fet amb molta intel·ligència i pedagogia. Vaig sortir del cine animat. Comentant el documental amb un amic , coincidíem a opinar que un aspecte que ens havia agradat especialment era la part en què es descriu la corrupció intel·lectual dels departaments d'economia de Harvard i Columbia. Coincidíem en opinar que algú hauria de fer el mateix amb els economistes cortesans de casa nostra. A la denúncia dels intel·lectuals cortesans, que fan malabarismes per justificar l'injustificable en economia, s’hauria d’afegir la denúncia dels bufons de les humanitats que, amb un discurs mistificat i aparentment crític, practiquen la impostura intel·lectual i el cinisme moral.

Tothom vol ser feliç; els que diuen que poden mentir, poden mentir; però tothom fotografia la bellesa?

És fàcil argumentar perquè tothom vol ser feliç. Si ens fixem en el significat de la paraula feliç veurem que té el mateix significat que «allò que volem». Amb aquest significat l’expressió «Vull ser feliç» es converteix en una tautologia i «No vull ser feliç» en una contradicció. Ningú acostuma a dir: «Jo no vull ser feliç». Però, si algú volgués afirmar que ell vol ser infeliç, el seu sentit seria: «El que la gent acostuma a anomenar felicitat no és la meva felicitat. La meva infelicitat em fa... feliç».

També és fàcil argumentar que els que diuen que poden mentir, poden mentir i, per tant, no menteixen. Perquè si la seva afirmació fos una mentida, aquesta afirmació confirmaria la seva possibilitat de dir mentides. Per tant, és indubtable que els que poden dir que poden mentir, poden mentir.

Però que passa amb els que diuen que els agraden les coses lletges? Hi ha coses que ens agraden, però no ens agrada que ens agradin. Crec que era Wagensberg qui va confessar que li agradaven les curses de braus, però no li agradava que li agradessin i va lluitar en favor de la seva prohibició. També pot haver-hi coses que no ens agraden i que les estimem i volem que ens agradin. José Antonio Primo de Rivera afirmava que estimava Espanya perquè no li agradava, i aquesta afirmació no es pot considerar irracional o absurda.

Susan Sontag, en un article publicat primerament en The New York Review of Books i que després formaria part del seu llibre Sobre la fotografia (On Photography, 1977) diu que el que mou la gent a fer fotografies és, excepte quan s’utilitza la càmera per documentar o per assenyalar rituals socials, la troballa d’alguna cosa bella. Sontag ens recorda que el nom amb el qual Fox Talbot va patentar la fotografia el 1841, va ser calotip: de kalos, bell. Segons Sontag, ningú exclama: «Que lleig és això! He de fotografiar-lo». Per Sontag, si algú, en efecte, digués això, l’únic sentit possible de la seva afirmació seria: «Aquesta cosa lletja em sembla... bella». D’una manera semblant al que passa amb l’afirmació: «No vull ser feliç».

Però em sembla exagerat reduir i identificar bellesa i fotografia. Potser la fotografia és un llenguatge i el seu sentit sigui el seu ús. De la mateixa manera que el segon Wittgenstein ens feia veure que hi ha multitud de jocs de llenguatge, també es podria dir que hi ha multitud de jocs de fotografia. Podríem dir que tota la realitat de la fotografia està en el seu ús, i que l’única tasca de l’anàlisi fotogràfica és la d’entendre els diferents usos fotogràfics. I els usos fotogràfics (o gèneres fotogràfics) són múltiples i variats, tan diversos com els contextos o les situacions en les quals es pot trobar el fotògraf. Per tant, no seria l’objectiu de l’anàlisi fotogràfica tractar d’esbrinar què és la fotografia o què té en comú tota foto, perquè de la mateixa manera que no hi ha un únic llenguatge fotogràfic per analitzar, no ni hi ha cap cosa que sigui comuna a totes les fotografies. Igual que no es pot privilegiar cap joc lingüístic particular, com feia el Wittgenstein del Tractatus, donant només validesa al llenguatge descriptiu de la ciència, no podem privilegiar el joc fotogràfic de la recerca de la bellesa. Wittgenstein, en les seves Investigacions filosòfiques (apartat 23), ens dóna una llista oberta de jocs llenguatge. Es podria fer un exercici similar amb els jocs fotogràfics:

Una infidel paràfrasi de l'apartat 23 de les Investigacions filosòfiques podria dir: Però, quants tipus de fotografies hi ha? Potser artística, documental i de rituals socials? N’hi ha d’innombrables d’aquest tipus; innombrables tipus diferents d’utilització de tot allò que anomenem «fotos», «imatges», «instantànies», «seqüències». I aquesta multiplicitat no és quelcom fix, donat un cop per sempre, sinó que sorgeixen nous tipus de fotografies, nous jocs fotogràfics —tal com podem dir—, i d’altres envelleixen i són oblidats.

L’expressió «joc fotogràfic» ha de subratllar aquí que parlar de fotografia és una part d’una activitat o d’una forma de vida. Ens podem fer presents, amb aquests exemples, i amb d’altres, la multiplicitat de jocs fotogràfics: Informar d’un esdeveniment. Inventar una història i explicar-la (fotonovel·les). Fer un acudit. Il·lustrar un concepte. Demanar, agrair, felicitar, renegar, saludar, pregar, etc.

Ernest Maragall i la productivitat i eficiència social del sector públic

(Adaptació d'un dibuix de Don Addis aparegut a Free inquiry)

Ernest Maragall, conseller d’Educació, ha rectificat dues de les seves afirmacions polèmiques que va fer durant els últims díes: que el govern tripartit provoqui "fatiga" i que els tres socis del govern no comparteixen un mateix "projecte de país". Eren opinions respectables, com també és respectable la seva rectificació. Però hi ha una altra afirmació que crec que necessita urgentment ser refutada. Es tracta de l’afirmació apareguda en el seu últim article ("PSC y Catalunya", La Vanguardia, 14/II/2010) segons la qual en el sector públic “se concentra el major dèficit de productivitat i d’eficiència social”. Aquesta afirmació, un tòpic molt popular entre els polítics de dretes, no té cap dada que la confirmi, ni en les estadístiques ni en la història recent de Catalunya. Només pot ser fruit de la creença dogmàtica i ultraliberal que el millor govern és aquell que té el mínim sector públic. És una afirmació falsa que resulta especialment sorprenent quan prové d’un polític que es diu socialista i és el responsable màxim d’un sector públic molt important.

Reagan s’equivocava els anys vuitanta quan afirmava que el govern no era la solució, sinó el problema. Maragall s’equivoca ara quan afirma que el sector públic a Catalunya pateix el major dèficit de productivitat i d’eficiència social. I també s'equivoquen els que creuen que un govern plural, catalanista i d’esquerres, no és la solució sinó el problema.

Petició perquè es facin públics els comptes de la Casa Reial

A poc a poc el qüestionament de la monarquia és cada vegada més fort, malgrat els intents de mantenir aquesta institució amb la por i l’ocultisme, ja que no es pot sostenir amb la racionalitat, des de negar la celebració d'un referèndum, a pesar de dir que el guanyarien per més del 70%, fins a l'ocultació de la utilització que la Casa Reial dóna als fons públics que rep dels Pressupostos Generals de l'Estat o els regals que es reben en qualitat de cap de l'Estat.

Per posar un sol exemple, la Comissió Parlamentària de Secrets Oficials pot conèixer l'ús dels fons reservats per molt secrets que aquests siguin, però no pot conèixer l'ús que es donen als fons de la Casa Reial.

En conseqüència, els ciutadans i ciutadanes sotasignats considerem necessari reclamar que els comptes del cap de l'Estat, ja sigui Casa Reial com és en l'actualitat o Presidència de la República, com podria ser-ho en un futur, han de ser públics, és per això que presentem davant la Comissió de Peticions del Congrés la Petició perquè s'articulin els mecanismes necessaris perquè es puguin conèixer de forma pública la destinació dels fons que els Pressupostos Generals de l'Estat atorguen al funcionament de la Casa Reial, així com l'ús que es dóna als regals que es reben en funció de cap de l'Estat.

(Si voleu signar aquesta petició, la podeu enviar amb el vostre nom i cognoms, adreça i signatura a:
Partido Comunista de España, c/ Olimpo 35, 28043 Madrid)

Contra la corrupció i la plutocràcia!

El dijous a les 19 hores, tothom a la plaça de la Vila de Gramenet de Besòs

No és una manifestació antipolítica ni apolítica, és una manifestació contra la corrupció i la plutocràcia, i per una política honesta, transparent, democràtica i realment popular

Crec que seria un error veure en la propera manifestació del dijous 5 a la plaça de la Vila un típica mostra de l'escàndol farisaic de l'antipolítica. És cert que a la manifestació aniran alguns que pensen que la política com a servei públic i com a representació (recolzada en la confiança) dels diferents i antagònics interessos de la vida social és pura il·lusió. Per a alguns dels manifestants la política seria, sempre, un negoci, i aquells que es dediquen a ella, necessariament, uns negociants que estan en política "para forrarse" (com va dir textualment en una conversa privada que finalment va transcendir públicament l’expresident de la Generalitat valenciana i exministre de José María Aznar, Eduardo Zaplana). L’actitud dels polítics xoriços és tan deplorable com la dels antipolítics farisaics o la dels falsos anarquistes (failangistes) que, a vegades, em recorden el Caudillo assassí quan, privadament, recomanava: “Usted haga como yo y no se meta en política”.

Però la majoria dels que van sentir una sensació agredolça, una sensació d'alivio, quan van veure el cap d'un consistori dèspota detingut, són precisament aquells que estimen la política com a servei a la majoria, aquells que creuen que els milers de colomencs que havien votat al milionari del Turo Park i els molts més milers de colomencs que s'havien abstingut i no havien anat a votar, s'equivocaven i ara tindrien una possibilitat de rectificar. Els que creuen que, com pensaven els grecs, que la democràcia és el govern de la majoria dels pobres. I que a Santa Coloma de Gramenet s'estava implantant una plutocràcia i que el Bartu era un plutòcrata, una persona que tenia poder i influència a causa de la seva riquesa.

És cert que el lema de la manifestació “Fora polítics corruptes. Ara el poble!” pot resultar ambigu i fer pensar alguns que tots els polítics són corruptes. I que, al meu parer, potser hagués estat millor: “Polítics corruptes, fora! Ara que voti el poble!”; però la majoria dels manifestants no creuen que tots els polítics són iguals, ni que són tots corruptes, saben que no estan demanant un simple relleu al consistori, que estan demanant la dissolució de l’ajuntament i la convocatòria d’eleccions municipals democràtiques. EUiA de Santa Coloma de Gramenet, amb un regidor a l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, Àngel Pla dóna suport a la manifestació , no accepta un relleu a l'Alcaldia, i convida a tothom a demanar la dissolució del consistori i la convocatòria d'eleccions municipals fins al maig de 2011.