Una concepció del món no és un saber, no és coneixement en el sentit que ho és la ciència positiva. És una sèrie de principis que donen raó de la conducta d'un subjecte, a vegades sense que aquest se'ls formuli d'una manera explicita. Aquesta és una situació bastant freqüent: les simpaties i antipaties per certes idees, fets o persones, les reaccions ràpides, acrítiques, a estímuls morals, el veure gairebé com a fets de la naturalesa particularitats de les reaccions entre homes, en resolució, una bona part de la consciència de la vida quotidiana pot interpretar-se en termes de principis o creences moltes vegades implícites, "inconscients" en el subjecte que obra o reacciona.
Però freqüentment aquests principis o creences inspiradors de la conducta quotidiana, encara que el subjecte no se'ls formuli sempre, es troben explícits en la cultura de la societat en la qual viu. Aquesta cultura conté comunament un conjunt d'afirmacions sobre la naturalesa del món físic i de la vida, així com un codi d'estimacions de la conducta. La part contemplativa o teòrica de la concepció del món es troba íntimament relacionada amb la part pràctica, amb el codi o sistema de judicis de valor, a través de qüestions com la del sentit de la vida humana i de la mort, l'existència o inexistència d'un principi ideal o espiritual que sigui causa del món, etc. Per exemple, de l'afirmació teòrica de que l'home és una naturalesa ferida, com professa la teologia catòlica, es passa d'una manera prou natural a la norma que postula la submissió a l'autoritat. Aquesta norma pràctica és, en efecte, coherent amb la creença teòrica en qüestió.
L'existència d'una formulació explícita de la concepció del món en la cultura d'una societat no permet, tanmateix, esbrinar amb tota senzillesa, a partir d'aquestes creences oficialment afirmades, quina és la concepció del món realment activa en aquesta societat, ja que el caràcter de sobreestructura que té la concepció del món no consisteix en ser un mecànic reflex, ingenu i directe, de la realitat social i natural viscuda. El reflex té sempre molt d'ideologia, i darrera del principi de la caritat, per exemple, pot haver-hi, en la societat que ho invoca apologèticament, una creença bastant més cínica, de la mateixa manera que darrera dels Drets de l'Home ha hagut històricament altres creences efectives, molt menys universals moralment. Mes per aclarir-se el paper de la concepció del món respecte del coneixement científicopositiu pot passar-se per alt aquest punt, malgrat que en sí mateix és imprescindible per a una plena comprensió de les formacions culturals.
Les concepcions del món acostumen a presentar, en les cultures de tradició grecoromana, unes puntes, per així dir-ho, molt concretes i conscients, en forma de credo religiosomoral o de sistema filosòfic. Especialment aquesta segona forma va ser molt característica fins al segle XIX. Nascuda, en realitat, amb pugna amb el credo religiós, en vigílies del període clàssic de la cultura grega, la filosofia sistemàtica, la filosofia com a sistema, es va veure arrabassar un camp sistemàtic darrera altre per les ciències positives, i acabà per intentar salvar la seva substantivitat en un repertori de suposades veritats superiors a les de tota ciència. En els casos més ambiciosos -els de Plató i Hegel, per exemple-, la filosofia sistemàtica presenta més o menys obertament la pretensió de donar de si per raonament el contingut de les ciències positives. En aquest cas, doncs, com en el dels credos religiosos positius, la concepció del món vol ser un saber, un coneixement real del món, amb la mateixa positivitat que el de les ciències.
Aquesta pretensió pot considerar-se definitivament fracassada cap a mitjans del segle XIX, precisament amb la disgregació del més ambiciós sistema filosòfic de la història, el de Hegel. El sistema de Hegel, que pretén desenvolupar sistemàticament i mitjançant afirmacions materials la veritat del món, va ser, segons l'expressió d'Engels a l'Anti-Dühring, "un avortament colossal, però també l' últim en el seu gènere".
Les causes per les quals la pretensió de la filosofia sistemàtica acaba per caducar són diverses. En l'ordre formal, o de teoria del coneixement, la causa principal és la definitiva i conscient constitució del coneixement científic positiu durant l'Edat Moderna. Aquest és un coneixement que es caracteritza formalment per la seva intersubjectivitat, i pràcticament per la seva capacitat de possibilitar previsions exactes, malgrat sigui -cada cop més- a costa de construir i fer anar conceptes summament artificials, vertaderes màquines mentals que no diuen res a la imaginació, a diferència dels sucosos i intuïtius conceptes de la tradició filosòfica. Que un coneixement és intersubjectiu que totes les persones adientment preparades entenen seva formulació de la mateixa manera, en el sentit que queden igualment informades sobre les operacions que permetrien verificar o falsar la dita formulació. Les tesis de la vella filosofia sistemàtica, dels dogmes religiosos i de les concepcions del món es troben mancades d'aquests trets. I com aquests trets donen a l'home una seguretat i un rendiment considerables, el coneixement que els té -el científico-positiu- va destronant, com a coneixement de les coses del món, al pensament, molt més vague i molt menys operatiu, de la filosofia sistemàtica tradicional.
El fet que les concepcions del món estiguin mancades d'aquells dos trets característics del coneixement positiu no és cap cosa accidental i eliminable, sinó necessària: es deu a que la concepció del món conté essencialment afirmacions sobre qüestions no resolubles pels mètodes decisoris del coneixement positiu, que són la verificació o falsació empíriques l'argumentació analítica (deductiva o inductivoprobabilitària). Per exemple, una autèntica concepció del món ha de contenir - explícits o explicitables- enunciats sobre l'existència o inexistència d'un Déu, de la finitud o infinitud de l'univers, del sentit o manca de sentit d'aquestes qüestions, etc., i aquests enunciats no seran mai susceptibles de prova empírica, ni de demostració o refutació en el mateix sentit que en les ciències. Això no vol dir que el coneixement positiu -i especialment, les necessitats metodològiques d'aquest- no abonin una determinada concepció del món més que un altra; però abonar, o fer plausible, no és igual que provar en sentit positiu.
(Una vulgarització massa freqüent del marxisme insisteix a utilitzar laxament i anacrònicament (com en temps de la "Filosofia de la naturalesa" romàntica i idealista) els termes demostrar, provar, i refutar per a les argumentacions de plausibilitat pròpies de la concepció del món. Així es repeteix, per exemple, la inepta frase de que la marxa de la ciència "ha demostrat la inexistència de Déu". Això és literalment un sensesentit. La ciència no pot demostrar ni provar res referent a l'univers com un tot, sinó només enunciats referents a sectors de l'univers, aïllats i abstractes d'una manera o altra. La ciència empírica no pot provar, per exemple, que no existeix un ésser anomenat Abracadabre abracadabrant, doncs, davant qualsevol informe científico-positiu que declari no haver-se trobat aquest ésser, hi cap sempre la resposta de que l'Abracadabre en qüestió es troba més enllà de l'abast dels telescopis i dels microscopis, o l'afirmació de que l'Abracadabre abracadabrant no és perceptible, ni ta__n sols positivament pensable, per la raó humana, etc. Allò que la ciència pot fonamentar és l'afirmació de que la suposició de que existeix l'Abracadabre abracadabrant no té cap funció explicativa dels fenòmens coneguts, es troba, per tant, suggerit per aquests. D'altra banda, la frase vulgar de la 'demostració de la inexistència" de Déu és una ingènua malaptesa que carrega al materialisme amb l'absurda tasca de demostrar o provar inexistència. I les inexistències no es proven; es proven les existències. La càrrega de la prova competeix a aquell que afirma existència, no a qui no l'afirma.)
Aquests trets de la situació permeten plantejar correctament la qüestió de les relacions entre concepció del món i coneixement científico-positiu. Una concepció del món que prengui a la ciència com a únic cos de coneixement real es troba visiblement -per utilitzar un simplificador símil espacial- per davant i per darrera de la investigació positiva. Per darrera, perquè intentarà construir-se d'acord amb la marxa i els resultats de la investigació positiva. I per davant perquè, com a visió general de la realitat, la concepció del món inspira o motiva la investigació positiva mateixa. Per exemple: si la concepció del món del científic modern fos realment dualista en la qüestió ànima-cos, la ciència no hauria emprès__ mai el tipus d'investigació que és la psicofisiologia, i el psicòleg no s'hauria interessat per la fisiologia del sistema nerviós central des d'un punt de vista psicològic. Això és vàlid independentment de que la ideologia dominant en la societat faci professar al científic, quan no es troba investigant, una concepció dualista del món.
En realitat, el caràcter d'inspiradora de la investigació que té la concepció del món no es troba ben descrit mitjançant el símil espacial suara utilitzat, ja que aquesta inspiració es produeix constantment, a tot el llarg de la investigació, en combinació amb les necessitats internes, dialèctico-formals, d'aquesta. És important adonar-se que quan, segons el programa positivista, la ciència es bressola en la il·lusió de no tenir res a veure amb cap concepció del món, el científic corre el risc de sotmetre inconscientment a la concepció del món vigent en la seva societat, tant més perillosa quant que no reconeguda com a tal. I no menys important és mantenir, malgrat aquesta intricació, la distinció entre coneixement positiu i concepció del món.
Un acord de l'ONU ha fet que l'any 2009 sigui l'any internacional de l'astronomia. Es volen celebrar els 400 anys d'uns descobriments i unes teories que van revolucionar la comprensió de l'Univers. L'any 1609 Galileu Galilei, professor de Pàdua, construeix un rudimentari telescopi i l'utilitza, per primer cop, com a instrument astronòmic. Observa el relleu lunar, els satèl·lits de Júpiter... i destrueix així alguns dogmes de l'astronomia antiga (els cosos celestials no són esferes perfectes, la Terra no és l'únic centre dels astres...). El mateix anys 1609, a Heidelberg, Johannes Kepler publica la seva obra Astronomia nova, seu physica coelerstis tradita commentariis de motibus stellae martis. El llibre de Kepler, astronomia Nova, conté les conegudes com a dues primeres lleis de Kepler que destrueixen dos dogmes de l'astronomia de tots els temps: els dels moviments circulars i uniformes de tots els astres.
