divendres, 10 d’agost de 2007

Tres poemes de Leopardi


L'infinit
(1819)

Sempre em fou cara la collada erma
i la bardissa que a la vista em lleva
de l'últim horitzó tan bella amplada.
Mes, seient i mirant, espais sens terme
al seu darrera, i sobrehumans silencis
i calma profundíssima jo em forjo
dintre ma pensa: que de què llavores
no se m'espanta el cor. I entre eixes plantes
sentint el vent brunzir, d'aquell silenci
infinit i esta veu faig comparança;
i jo em recordo de l'etern, les mortes
estacions, i la present i viva
i el so que fa. Talment, en mig d'aquesta
immensitat mon pensament es nega,
i en eixa mar m'és dolç de naugragar-hi.

Traducció de Josep Carner
La Veu de Catalunya, 19/02/1922



A LA LLUNA
(1820)

O graciosa lluna, jo em recordo
que, ara fa un any, damunt aquesta coma
venia ple d'angoixa a remirar-te:
eres suspesa dalt d'aquella selva
com ara fas, que l'aclareixes tota.
Però a mos ulls ennuvolada i trèmola
-per aquell plor brollat damunt ma cella-
es mostrava ta faç car treballosa
era ma vida, i n'és, que estil no muda,
o lluna amada. I m'és un aventatge,
però, el record, i escandallar la data
del meu penar. O com ens par gratíssim
al jovenívol temps, quan l'esperança
té encara llarg camí, breu la memòria,
recordar coses que han passat, encara
que tristes siguin, i l'afany romangui!

Traducció de Josep Carner
La Veu de Catalunya, 19/02/1922



A SI MATEIX
(1833)

Reposaràs per sempre,
cor meu cansat, L'últim engany morí,
que jo creia eternal. Morí. Bé sento
que dels amats enganys, en tu i en mi,
no la sola esperança
sinó el desig n'és apagat. Glatires,
a bastament. Res valen
tos moviments, ni és digna
de tos sospirs la terra,
i és fang el món. Doncs aquieta't ja.
Desespera per última
vegada. No donà
el fat cap altra cosa
a l'humanal rebrot
sinó el morir. Menysprea't
a tu mateix, menysprea la natura
i el lleig poder que d'amagat impera
per la nostra comuna desventura,
i la infinita vanitat del tot.

Traducció de Josep Carner
La Veu de Catalunya, 3/11/1922 vespre; 4/11/1922 matí