diumenge, 23 de desembre de 2007

2009 ANY INTERNACIONAL DE L'ASTRONOMIA

Un acord de l'ONU ha fet que l'any 2009 sigui l'any internacional de l'astronomia. Es volen celebrar els 400 anys d'uns descobriments i unes teories que van revolucionar la comprensió de l'Univers. L'any 1609 Galileu Galilei, professor de Pàdua, construeix un rudimentari telescopi i l'utilitza, per primer cop, com a instrument astronòmic. Observa el relleu lunar, els satèl·lits de Júpiter... i destrueix així alguns dogmes de l'astronomia antiga (els cosos celestials no són esferes perfectes, la Terra no és l'únic centre dels astres...). El mateix anys 1609, a Heidelberg, Johannes Kepler publica la seva obra Astronomia nova, seu physica coelerstis tradita commentariis de motibus stellae martis. El llibre de Kepler, astronomia Nova, conté les conegudes com a dues primeres lleis de Kepler que destrueixen dos dogmes de l'astronomia de tots els temps: els dels moviments circulars i uniformes de tots els astres.

dimecres, 12 de desembre de 2007

No llegeixi això

... o pengeu-les a Internet!

Amb un imperatiu com a títol (No llegeixi això), el diari Avui del dimecres 12 de desembre del 2007 va publicar un article d'opinió de l'escriptor Jordi Cabré. El tercer i últim paràgraf diu:

"Les paraules que segueixen no vénen al cas per a res: sacarina sòdica 5 mil·ligrams, mebendazol 180, via oral, laruilsulfat sòdic i color ataronjat S E-110. I és que tal vegada no hi ha cap sentit a buscar, ni al final ni enlloc, però tot i així ara vostè vol acabar la peça fins a l’últim mot. És la seva decisió i la respecto: però llavors vostè hauria d’haver pogut respectar la meva, el senyal de “prohibit passar” que he col·locat just a l’entrada. Sí, vostè ha pagat el preu del diari i per tant creu que té dret a penetrar dins de cada columna que s’hi hagi estampat, però prengui’s aquest article com una crítica musical a l’inrevés. ¿No acaben moltes crítiques de concerts advertint-lo que sobretot no se li acudeixi posar els peus en l’espectacle en qüestió? Doncs jo ja li estalvio la feina, des del mateix títol. Però veig que ni així, i que ja som al capdavall del carrer per decisió exclusivament seva. Què demostra això? Home: d’entrada, que les lleis no serveixen absolutament per a res quan així ens ho proposem (i ja he dit que hi havia un punt perillós). Però per damunt d’això, el que em preocupa de debò és saber si escric per a les parets."

No entenia com es podia dir que paraules com sacarina sòdica 5 mil·ligrams, mebendazol 180, via oral, laruilsulfat sòdic i color ataronjat SE-110 no vénen al cas, quan en aquest article sembla que no sobra cap paraula. (I menys laurilsulfat sòdic,

que, com no tothom sap, és el tensioactiu aniònic per excel·lència en cosmètica.) Els tres paràgrafs són magnífics, crec que haurien de ser de lectura obligatòria als instituts. Ensenyar el gust per la lectura i ensenyar a desobeir són dues assignatures pendents. La primera des de sempre i la segona com a mínim des del judici d’Eichmann.

Es podria entendre que les paraules "color ataronjat SE-110" no vénen al cas per tractar-se d'una errata. Les paraules correctes serien "colorant groc ataronjat S (E 110)". L'article em sembla magnífic, fins i tot amb aquesta errata.

Crec que el senyor Cabré pot estar segur que no escriu per a les parets. Per molt totxo que jo sigui i per molt sord que estigui, no sóc cap paret i he llegit i m’ha encantat el seu article. Gràcies al seu article sóc una mica menys totxo. Sé millor que cal desobeir ordres no raonades ni raonables com la seva. Sé que el senyor Cabré escriu algunes coses molt bé. Gràcies a ell he pogut interessar-me pel laurilsulfat sòdic,

que, com ara ja gairebé tothom sap, és el tensioactiu aniònic per excel·lència en cosmètica. Ara sé que les seves bones propietats detergents, escumants, humectants, dispersants, així com la seva resistència a les dureses de l’aigua fins i tot a baixes temperatures i la seva afinitat amb la pell, li permeten estar present en la majoria de preparacions per a la cura i higiene capil·lar i dèrmica.

Gràcies també a aquest article sé que el "color ataronjat SE-110" o millor dit el "colorant groc ataronjat S (E 11o)" (o no seria millor anomenar-lo groc carbassa o groc que carbasseja?) és l'objecte protagonista de l'ORDRE SCO/401/2007, de 20 de febrer, pel qual es modifica l'Annex del Reial Decret 2107/1996, de 20 de setembre, que dictava les normes d'identitat i puresa dels colorants utilitzats en els productes alimentaris (BOE n. 50 de 27/2/2007). Sé que la Directiva 2006/33/CE de la Comissió, de 20 de març del 2006, per la qual es modifica la Directiva 95/45/CE en allò relatiu al colorant groc ataronjat S (E 110) estableix nous criteris específics de puresa per a aquest i altres colorants. Sé que, pel que fa al groc ataronjat S (E 110), es limita la presència del colorant Sudan I

(com a impuresa) en quantitats inferiors al límit de quantificació, és a dir a 0,50 mg/kg, atès que científicament s'ha demostrat que durant la producció del groc ataronjat S es pot formar, com a impuresa, la substància Sudan I (C6H5N=NC10H6OH),

colorant no autoritzat i la presència del qual no és desitjable en els aliments. També es modifica el límit fins ara fixat per al plom en el colorant groc ataronjat S (E 110), tenint en compte les especificacions i tècniques d'anàlisi per a additius que ha preparat el Comitè Mixt FAO/OMS d'Experts en Additius Alimentaris (JECFA) i el programa sistemàtic de substitució de la prova de detecció de metalls pesats en totes les especificacions sobre additius alimentaris existents, per límits adients a cadascú dels metalls, que el JECFA ja ha començat a aplicar. Ara ja sé alguna cosa sobre els criteris específics de puresa de l'additiu colorant groc ataronjat S (E 110). Ara ja sé que fins al 10 d'abril de 2007 es va permetre la fabricació i importació de groc ataronjat S (E 110) que no s'ajustaven als criteris específics de puresa actual, però complien amb la normativa vigent anteriorment. També em vaig assabentar que els colorants groc ataronjat S (E 110) posats a la venda o etiquetats abans del 10 d' abril de 2007, que no s'ajustin als criteris de puressa actuals, poden seguir comercialitzant-se fins l'exhauriment d'existències. Tot això gracies a llegir al senyor Cabré i a la Ministra de Sanitat i Consum, senyora Elena Salgado Méndez, la qual ha signat un ordre sobre el colorant groc carbassa S (E 110) tan permissiu i tan difícil de desobeir com aquell que diu: Desobeixi aquest ordre!

dilluns, 3 de desembre de 2007

Estatut de Catalunya 1932, 1979...




dissabte, 24 de novembre de 2007

Ciències per al Món Contemporani: anàlisi dels continguts comuns

El BOE de 6 de novembre de 2007, publica el Reial decret 1467/2007 de 2 de novembre, que regula l’estructura del batxillerat i fixa els seus ensenyaments mínims. L’única matèria comuna totalment nova és la de Ciències per al Món Contemporani. Llegint els continguts específics ens adonem que hi ha un perill real que aquesta matèria es converteixi en un mer recull de problemes científics actuals.


Cinc dels sis apartats de continguts tracten de qüestions científiques d'actualitat, des del Big bang al GPS, passant per la clonació, el canvi climàtic, la nanotecnologia o la Internet, entre moltíssims d’altres. El Reial decret enumera mig centenar, pel cap baix, d’aquests "problemes cientificotecnològics d'incidència i interès social". Naturalment per evitar que tants arbres no ens deixin veure el bosc, la solució no és tallar els arbres, sinó adoptar una perspectiva més àmplia i filosòfica. Però l’autèntica cultura científica no és mera erudició. Com ja deia Heràclit, conèixer moltes coses (polymathēs) no ensenya o dóna saviesa, intel·ligència, seny o comprensió (nous).


Potser seria més convenient, per tal d’assolir els objectius que es proclamen en el Reial decret, considerar aquesta matèria com un curs sobre la naturalesa i la història de la ciència i la tècnica contemporànies, un curs sobre el mètode científic, sobre les relacions entre la tecnociència contemporània i el seu context social. Tot això, sense oblidar, naturalment, fer divulgació científica de qualitat. La importància que té la cultura cientificotècnica en el tercer mil·lenni és equiparable a la importància que va tenir la cultura religiosa en el primer i part del segon mil·lennis.


Si volem que aquesta matèria no sigui una mera miscel·lània de la ciència contemporània, si volem que la cultura científica dels alumnes de batxillerat sigui sòlida i útil, i no sigui mera erudició sense sentit; haurem de fixar-nos especialment en l’únic apartat de continguts comuns que recull sis continguts de reflexió filosòfica i social sobre la ciència contemporània. Aquests continguts comuns haurien de donar sentit als continguts específics i permetre que aquesta nova matèria sigui realment un instrument de lluita contra l’analfabetisme científic i l’irracionalisme pseudocientífic o mític, i a favor d’una sòlida cultura i cosmovisió crítica. L’estudi dels problemes científics actuals només té sentit si són concrecions d’aquests continguts comuns.


Ara que els professors de batxillerat estan frisosos per veure en el DOGC la concreció que el Departament d’Educació faci d’aquesta matèria, que s’ha de començar a impartir el proper curs, pagaria la pena analitzar i comentar aquests continguts comuns que el Reial decret fixa per a les Ciències per al món contemporani:


1. "Distinció entre les qüestions que es poden resoldre mitjançant respostes basades en observacions i dades científiques d'aquelles que no poden solucionar-se des de la ciència."

  • Aquest enunciat es pot entendre com a mínim de tres maneres no excloents: a) Distinció entre ciència positiva i concepció científica del món; b) Distinció entre concepció científica del món i cientificisme dogmàtic o ideològic; i c) Distinció entre ciència i religió, és a dir, entre raó (filosòfica i científica) i fe.


2."Recerca, comprensió i selecció d'informació científica rellevant de diferents fonts per donar resposta als interrogants, diferenciant les opinions de les afirmacions basades en dades."

  • Aquest contingut sembla fer referència a les fonts de coneixement científic; les relacions entre dades, lleis i teories; i a la distinció entre simplement creure, creure racionalment o justificadament, i saber amb seguretat. La ciència contemporània com a paradigma de la racionalitat teòrica.

3. "Anàlisi de problemes cientificotecnològics d'incidència i interès social, predicció de la seva evolució, i aplicació del coneixement en la recerca de solucions a situacions concretes."

  • A primer cop d'ull aquest contingut sembla fer referència a les tres tasques fonamentals de qualsevol tecnociència: Analitzar i explicar els fets passats i presents; fer prediccions científiques sobre el futur; i, com a suport cultural de la tecnologia, ajudar a canviar la realitat. Però la formulació que es fa d'aquest contingut comú sembla demanar una tasca impossible per contradictòria: preveure la evolució dels problemes cientificotecnològics, però això no pot ser equivalent a fer prediccions científiques sobre el futur de la ciència i la tecnologia. I això últim, com ens va ensenyar fa més de seixanta anys Karl Popper, és una forma d'historicisme: mai no podrem saber avui el que sabrem demà. La història (i menys la història de la ciència) no és una ciència predictiva i mai no pot pretendre descobrir lleis científiques que ens permetin fer prediccions sobre el futur dels nostres coneixements científics. Això no vol dir que la ciència ficció (o ficció científica) i la prospectiva puguin ser instruments útils per motivar l’estudi de la ciència i de la tècnica contemporànies en el seu context social.

4. "Disposició a reflexionar científicament sobre qüestions de caràcter científic i tecnològic per prendre decisions responsables en contextos personals i socials."

  • Es pot entendre com una crida a la racionalitat pràctica individual i col·lectiva. I a l’estudi de l’epistemologia o filosofia de la ciència, i de l’ètica i la política de la investigació científica. Caldria assenyalar la importància de la història de la ciència i de la tècnica per a l’estudi de la filosofia de la ciència i de la tècnica. Hauríem de tenir sempre present la repetida afirmació d’Imre Lakatos, paràfrasi kantiana: “Sense història de la ciència, la filosofia de la ciència és buida; sense filosofia de la ciència la història de la ciència és cega”. I afegir que tant la filosofia i la història de la ciència com l’ètica i la política de la ciència són continguts imprescindibles, en un estudi de les ciències per al món contemporani que no sigui ni buit, ni cec, ni immoral.


5. "Reconeixement de la contribució del coneixement cientificotecnològic a la comprensió del món, a la millora de les condicions de vida de les persones i dels éssers vius en general, a la superació de l'obvietat, a l'alliberament del prejudicis i a la formació de l'esperit crític."

  • Resulta indiscutible la contribució de la tecnociència al progrés del coneixement i a la millora de les condicions de vida dels humans. És obvi que la ciència és el millor paradigma de progrés i de racionalitat teòrica. Esperit crític, esperit racional, esperit científic i lliure de prejudicis són sinònims. Però, en aquest elogi de la ciència, resulta científicament discutible afirmar com un fet que cal reconèixer: "la contribució del coneixement cientificotecnològic (...) a la millora de les condicions de vida (...) dels éssers vius en general". És difícil pensar que des de la Revolució Científica dels segles xvi i xvii fins al segle xxi hagin millorat notablement les condicions de vida dels animals no humans. Malgrat el recent reconeixement dels animals com a subjectes de drets, és fàcil trobar exemples per refutar que la vida dels animals d'experimentació, dels animals criats per a l'alimentació humana, dels animals salvatges... hagi millorat significativament gràcies a la tecnociència.

6. "Reconeixement de les limitacions i errors de la ciència i la tecnologia, d'algunes aplicacions perverses i de la seva dependència del context social i econòmic, a partir de fets actuals i de casos rellevants en la història de la ciència i la tecnologia."
  • Es pot pensar que aquest contingut demana, entre altres coses, l'estudi de la fal·libilitat com a característica definitòria del coneixement científic i del seu mètode d'assaig i error (en contraposició a la infal·libilitat del coneixement religiós, base del dogmatisme teòric i del fanatisme en la pràctica). També sembla que demana un estudi de la ciència en el seu context socioeconòmic i històric. L'estudi de les "aplicacions perverses" hauria d'evitar caure en tecnofòbies irracionalistes; analitzar la funció del científic i el tècnic en una societat democràtica (i no tecnocràtica), i animar els alumnes a menjar els fruits de l'arbre del coneixement.
  • La metàfora no vol ser ofensiva, però molts professors de batxillerat que coneixen bé els seus alumnes adolescents i lluiten contra els elements pseudocièntifics (astrologia, pseudotecnologies) i mítics (irracionalismes diversos) de la seva concepció del món, estarien d'acord a opinar que igual que davant d'una tribu de caníbals antropòfags no resulta urgent l'explicació dels inconvenients i perills de la dieta vegetariana, tampoc és urgent ensenyar als adolescents els perills (indiscutibles) del cientificisme dogmàtic i de la tecnofilia acrítica. Naturalment que volem que els nostres alumnes siguin científics crítics o raonablement racionals (que és l'única manera de ser racionals), però el perill de ser excessivament científics o de considerar la ciència com una religió o secta no és, ara per ara, un perill real entre el nostre alumnat.

divendres, 23 de novembre de 2007

Una pregunta plagiada a Voltaire


"Après notre sainte religion, qui sans doute est la seule bonne, quelle serait la moins mauvaise?"

Voltaire. Dictionnaire philosophique (Religion, Sec. III, Cinquième question sur la religion)


Després de la nostra santa constitució monàrquica, que sens dubte és l'única bona, quina seria la menys dolenta?

"Ne serait-ce pas la plus simple? ne serait-ce pas celle qui enseignerait beaucoup de morale et très peu de dogmes? celle qui tendrait à rendre les hommes justes, sans les rendre absurdes? celle qui n’ordonnerait point de croire des choses impossibles, contradictoires, injurieuses à la Divinité, et pernicieuses au genre humain, et qui n’oserait point menacer des peines éternelles quiconque aurait le sens commun? Ne serait-ce point celle qui ne soutiendrait pas sa créance par des bourreaux, et qui n’inonderait pas la terre de sang pour des sophismes inintelligibles? celle dans laquelle une équivoque, un jeu de mots et deux ou trois chartes supposées ne feraient pas un souverain et un dieu d’un prêtre souvent incestueux, homicide et empoisonneur? celle qui ne soumettrait pas les rois à ce prêtre? celle qui n’enseignerait que l’adoration d’un Dieu, la justice, la tolérance, et l’humanité?"

traductore traditore

"No en seria la més democràtica? No en seria aquella que..."

dimarts, 30 d’octubre de 2007

LAVUS LIBRIS: Castilla, roca y verbo


ANDRÉS DE LA MORENA, Silvano
Castilla, roca y verbo
Ed. Celya, Salamanca, 2007
Poesia sobre Castella escrita per un poeta castellà de Sòria i sorià de Catalunya. Poesia com a sentiment a compartir, sentir amb allò que ja ha estat sentit. Poesia per compartir records i ajudar-nos a lluitar perquè cap ensurt de la memòria ens tregui la plàcida manera que els bons records tenen de morir.
"Una vez en Barcelona / me preguntaron donde estaba Castilla / (...) / Amics, / ja ho sabeu: / entre el Pol Nord i el Sud, / sense misèria / ni domini / ni despreci." (pàg. 40).

divendres, 10 d’agost de 2007

Tres poemes de Leopardi


L'infinit
(1819)

Sempre em fou cara la collada erma
i la bardissa que a la vista em lleva
de l'últim horitzó tan bella amplada.
Mes, seient i mirant, espais sens terme
al seu darrera, i sobrehumans silencis
i calma profundíssima jo em forjo
dintre ma pensa: que de què llavores
no se m'espanta el cor. I entre eixes plantes
sentint el vent brunzir, d'aquell silenci
infinit i esta veu faig comparança;
i jo em recordo de l'etern, les mortes
estacions, i la present i viva
i el so que fa. Talment, en mig d'aquesta
immensitat mon pensament es nega,
i en eixa mar m'és dolç de naugragar-hi.

Traducció de Josep Carner
La Veu de Catalunya, 19/02/1922



A LA LLUNA
(1820)

O graciosa lluna, jo em recordo
que, ara fa un any, damunt aquesta coma
venia ple d'angoixa a remirar-te:
eres suspesa dalt d'aquella selva
com ara fas, que l'aclareixes tota.
Però a mos ulls ennuvolada i trèmola
-per aquell plor brollat damunt ma cella-
es mostrava ta faç car treballosa
era ma vida, i n'és, que estil no muda,
o lluna amada. I m'és un aventatge,
però, el record, i escandallar la data
del meu penar. O com ens par gratíssim
al jovenívol temps, quan l'esperança
té encara llarg camí, breu la memòria,
recordar coses que han passat, encara
que tristes siguin, i l'afany romangui!

Traducció de Josep Carner
La Veu de Catalunya, 19/02/1922



A SI MATEIX
(1833)

Reposaràs per sempre,
cor meu cansat, L'últim engany morí,
que jo creia eternal. Morí. Bé sento
que dels amats enganys, en tu i en mi,
no la sola esperança
sinó el desig n'és apagat. Glatires,
a bastament. Res valen
tos moviments, ni és digna
de tos sospirs la terra,
i és fang el món. Doncs aquieta't ja.
Desespera per última
vegada. No donà
el fat cap altra cosa
a l'humanal rebrot
sinó el morir. Menysprea't
a tu mateix, menysprea la natura
i el lleig poder que d'amagat impera
per la nostra comuna desventura,
i la infinita vanitat del tot.

Traducció de Josep Carner
La Veu de Catalunya, 3/11/1922 vespre; 4/11/1922 matí

diumenge, 29 de juliol de 2007

Poema de León Felipe


No vaig a tota brida,
sinó refrenant el vol;
perquè l'important no és
arribar aviat, ni tot sol,
sinó amb tots i a temps.
León Felipe

dissabte, 28 de juliol de 2007

L'àngel de la història, per Walter Benjamin














Angelus Novus de Klee i Walter Benjamin de Lloyd Spencer. Benjamin va comprar l'obra de Klee l'any 1921.

Hi ha un quadre de Paul Klee que es titula Angelus Novus. Es veu en ell un àngel aparentment en el moment d'allunyar-se d'alguna cosa sobre la qual clava la seva mirada. Té el ulls desencaixats, la boca oberta i les ales esteses. L'àngel de la història ha de tenir aquest aspecte. El seu rostre està girat cap al passat. En allò que per a nosaltres apareix com a una cadena d'esdeveniments, ell veu una catàstrofe única, que acumula ruïna sobre ruïna i se la llança als seus peus. L'àngel voldria detenir-se, despertar els morts i recompondre allò trossejat. Però una tempesta baixa del Paradís i s'arremolina en les seves ales i tan forta que l'àngel no pot plegar-les. Aquesta tempesta l'arrossega irresistiblement cap al futur, al qual gira l'esquena, mentre un cúmul de ruïnes puja davant seu cap al cel. Aquesta tempesta és el que anomenem progrés.

Walter Benjamin, Tesis de filosofia de la història


dilluns, 28 de maig de 2007

Què és una concepció del món? per Manuel Sacristán


Una concepció del món no és un saber, no és coneixement en el sentit que ho és la ciència positiva. És una sèrie de principis que donen raó de la conducta d'un subjecte, a vegades sense que aquest se'ls formuli d'una manera explicita. Aquesta és una situació bastant freqüent: les simpaties i antipaties per certes idees, fets o persones, les reaccions ràpides, acrítiques, a estímuls morals, el veure gairebé com a fets de la naturalesa particularitats de les reaccions entre homes, en resolució, una bona part de la consciència de la vida quotidiana pot interpretar-se en termes de principis o creences moltes vegades implícites, "inconscients" en el subjecte que obra o reacciona.

Però freqüentment aquests principis o creences inspiradors de la conducta quotidiana, encara que el subjecte no se'ls formuli sempre, es troben explícits en la cultura de la societat en la qual viu. Aquesta cultura conté comunament un conjunt d'afirmacions sobre la naturalesa del món físic i de la vida, així com un codi d'estimacions de la conducta. La part contemplativa o teòrica de la concepció del món es troba íntimament relacionada amb la part pràctica, amb el codi o sistema de judicis de valor, a través de qüestions com la del sentit de la vida humana i de la mort, l'existència o inexistència d'un principi ideal o espiritual que sigui causa del món, etc. Per exemple, de l'afirmació teòrica de que l'home és una naturalesa ferida, com professa la teologia catòlica, es passa d'una manera prou natural a la norma que postula la submissió a l'autoritat. Aquesta norma pràctica és, en efecte, coherent amb la creença teòrica en qüestió.

L'existència d'una formulació explícita de la concepció del món en la cultura d'una societat no permet, tanmateix, esbrinar amb tota senzillesa, a partir d'aquestes creences oficialment afirmades, quina és la concepció del món realment activa en aquesta societat, ja que el caràcter de sobreestructura que té la concepció del món no consisteix en ser un mecànic reflex, ingenu i directe, de la realitat social i natural viscuda. El reflex té sempre molt d'ideologia, i darrera del principi de la caritat, per exemple, pot haver-hi, en la societat que ho invoca apologèticament, una creença bastant més cínica, de la mateixa manera que darrera dels Drets de l'Home ha hagut històricament altres creences efectives, molt menys universals moralment. Mes per aclarir-se el paper de la concepció del món respecte del coneixement científicopositiu pot passar-se per alt aquest punt, malgrat que en sí mateix és imprescindible per a una plena comprensió de les formacions culturals.

Les concepcions del món acostumen a presentar, en les cultures de tradició grecoromana, unes puntes, per així dir-ho, molt concretes i conscients, en forma de credo religiosomoral o de sistema filosòfic. Especialment aquesta segona forma va ser molt característica fins al segle XIX. Nascuda, en realitat, amb pugna amb el credo religiós, en vigílies del període clàssic de la cultura grega, la filosofia sistemàtica, la filosofia com a sistema, es va veure arrabassar un camp sistemàtic darrera altre per les ciències positives, i acabà per intentar salvar la seva substantivitat en un repertori de suposades veritats superiors a les de tota ciència. En els casos més ambiciosos -els de Plató i Hegel, per exemple-, la filosofia sistemàtica presenta més o menys obertament la pretensió de donar de si per raonament el contingut de les ciències positives. En aquest cas, doncs, com en el dels credos religiosos positius, la concepció del món vol ser un saber, un coneixement real del món, amb la mateixa positivitat que el de les ciències.

Aquesta pretensió pot considerar-se definitivament fracassada cap a mitjans del segle XIX, precisament amb la disgregació del més ambiciós sistema filosòfic de la història, el de Hegel. El sistema de Hegel, que pretén desenvolupar sistemàticament i mitjançant afirmacions materials la veritat del món, va ser, segons l'expressió d'Engels a l'Anti-Dühring, "un avortament colossal, però també l' últim en el seu gènere".

Les causes per les quals la pretensió de la filosofia sistemàtica acaba per caducar són diverses. En l'ordre formal, o de teoria del coneixement, la causa principal és la definitiva i conscient constitució del coneixement científic positiu durant l'Edat Moderna. Aquest és un coneixement que es caracteritza formalment per la seva intersubjectivitat, i pràcticament per la seva capacitat de possibilitar previsions exactes, malgrat sigui -cada cop més- a costa de construir i fer anar conceptes summament artificials, vertaderes màquines mentals que no diuen res a la imaginació, a diferència dels sucosos i intuïtius conceptes de la tradició filosòfica. Que un coneixement és intersubjectiu que totes les persones adientment preparades entenen seva formulació de la mateixa manera, en el sentit que queden igualment informades sobre les operacions que permetrien verificar o falsar la dita formulació. Les tesis de la vella filosofia sistemàtica, dels dogmes religiosos i de les concepcions del món es troben mancades d'aquests trets. I com aquests trets donen a l'home una seguretat i un rendiment considerables, el coneixement que els té -el científico-positiu- va destronant, com a coneixement de les coses del món, al pensament, molt més vague i molt menys operatiu, de la filosofia sistemàtica tradicional.

El fet que les concepcions del món estiguin mancades d'aquells dos trets característics del coneixement positiu no és cap cosa accidental i eliminable, sinó necessària: es deu a que la concepció del món conté essencialment afirmacions sobre qüestions no resolubles pels mètodes decisoris del coneixement positiu, que són la verificació o falsació empíriques l'argumentació analítica (deductiva o inductivoprobabilitària). Per exemple, una autèntica concepció del món ha de contenir - explícits o explicitables- enunciats sobre l'existència o inexistència d'un Déu, de la finitud o infinitud de l'univers, del sentit o manca de sentit d'aquestes qüestions, etc., i aquests enunciats no seran mai susceptibles de prova empírica, ni de demostració o refutació en el mateix sentit que en les ciències. Això no vol dir que el coneixement positiu -i especialment, les necessitats metodològiques d'aquest- no abonin una determinada concepció del món més que un altra; però abonar, o fer plausible, no és igual que provar en sentit positiu.

(Una vulgarització massa freqüent del marxisme insisteix a utilitzar laxament i anacrònicament (com en temps de la "Filosofia de la naturalesa" romàntica i idealista) els termes demostrar, provar, i refutar per a les argumentacions de plausibilitat pròpies de la concepció del món. Així es repeteix, per exemple, la inepta frase de que la marxa de la ciència "ha demostrat la inexistència de Déu". Això és literalment un sensesentit. La ciència no pot demostrar ni provar res referent a l'univers com un tot, sinó només enunciats referents a sectors de l'univers, aïllats i abstractes d'una manera o altra. La ciència empírica no pot provar, per exemple, que no existeix un ésser anomenat Abracadabre abracadabrant, doncs, davant qualsevol informe científico-positiu que declari no haver-se trobat aquest ésser, hi cap sempre la resposta de que l'Abracadabre en qüestió es troba més enllà de l'abast dels telescopis i dels microscopis, o l'afirmació de que l'Abracadabre abracadabrant no és perceptible, ni ta__n sols positivament pensable, per la raó humana, etc. Allò que la ciència pot fonamentar és l'afirmació de que la suposició de que existeix l'Abracadabre abracadabrant no té cap funció explicativa dels fenòmens coneguts, es troba, per tant, suggerit per aquests. D'altra banda, la frase vulgar de la 'demostració de la inexistència" de Déu és una ingènua malaptesa que carrega al materialisme amb l'absurda tasca de demostrar o provar inexistència. I les inexistències no es proven; es proven les existències. La càrrega de la prova competeix a aquell que afirma existència, no a qui no l'afirma.)

Aquests trets de la situació permeten plantejar correctament la qüestió de les relacions entre concepció del món i coneixement científico-positiu. Una concepció del món que prengui a la ciència com a únic cos de coneixement real es troba visiblement -per utilitzar un simplificador símil espacial- per davant i per darrera de la investigació positiva. Per darrera, perquè intentarà construir-se d'acord amb la marxa i els resultats de la investigació positiva. I per davant perquè, com a visió general de la realitat, la concepció del món inspira o motiva la investigació positiva mateixa. Per exemple: si la concepció del món del científic modern fos realment dualista en la qüestió ànima-cos, la ciència no hauria emprès__ mai el tipus d'investigació que és la psicofisiologia, i el psicòleg no s'hauria interessat per la fisiologia del sistema nerviós central des d'un punt de vista psicològic. Això és vàlid independentment de que la ideologia dominant en la societat faci professar al científic, quan no es troba investigant, una concepció dualista del món.

En realitat, el caràcter d'inspiradora de la investigació que té la concepció del món no es troba ben descrit mitjançant el símil espacial suara utilitzat, ja que aquesta inspiració es produeix constantment, a tot el llarg de la investigació, en combinació amb les necessitats internes, dialèctico-formals, d'aquesta. És important adonar-se que quan, segons el programa positivista, la ciència es bressola en la il·lusió de no tenir res a veure amb cap concepció del món, el científic corre el risc de sotmetre inconscientment a la concepció del món vigent en la seva societat, tant més perillosa quant que no reconeguda com a tal. I no menys important és mantenir, malgrat aquesta intricació, la distinció entre coneixement positiu i concepció del món.

dijous, 24 de maig de 2007

HOMERO: ODISEA. Canto XXII


v. 461-474

I començà Telèmac, compostament a parlar-los:
--No, no es dirà que he llevat amb una mort pura la vida
de les que sobre el cap han estat abocant-nos l'oprobi
a la mare i a mi, i amb els nostres galants entenent-se.

Deia i nuà el llibant del vaixell de la proa blavenca
a la columna gran i el tirà que cenyís la rotonda
alt i ben tes, de manera que els peus no toquessin a terra.
Com llavors que uns coloms o unes grives d'ala estirada
topen amb unes teles parades entre uns arbustos,
quan tornaven a jóc, i avorrible és el jaç que els rebia:
elles talment de rengle tenien els caps, cadascuna
amb un nus al seu coll, per morir de trista manera;
i debateren de peus un poc, val a dir que no gaire.

L'Odissea. Novament traslladada en versos catalans per Carles Riba (1948)

v. 461-474

Y el discreto Telémaco entonces les dijo a los otros:
"No daré yo, en verdad, muerte noble de espada a estas siervas
que a mi madre y a mí nos tenían abrumados de oprobios
y pasaban las noches al lado de aquellos galanes."

Tal diciendo, prendió de elevada columna un gran cable
de bajel, rodeó el otro extremo a la cima del horno
y estirólo hacia arriba evitando que alguna apoyase
sobre tierra los pies. Como tordos de gráciles alas
o palomas cogidas en lazo cubierto de hojas
que, buscando un descanso, se encuentran su lecho de muerte,
tal mostraban allí sus cabezas en fila, y un nudo
constriñó cada cuello hasta darles el fin más penoso
tras un breve y convulso agitar de sus pies en el aire.

Traducció de José Manuel Pabón, Ed. Gredos, Madrid, 1982, pàgines 462-463.

diumenge, 20 de maig de 2007

Si el Dador de todo nos hubiera sin distinción hecho ricos






A principis de 1545, Fray Domingo de Soto O.P. publica Deliberación en la causa de los pobres on defensa que la finalitat més important de la pobresa és suscitar fer almoina o caritat.

dimecres, 16 de maig de 2007

Sóc un gitano paio


Sóc un gitano paio,
amic de moros jueus,
que viu entre paios cristians,
no vull saber quin és el meu déu,
de fet no tinc ni amo, ni rei, ni déu,
les meves pàtries són les meves llengües,
però sí sé quins són els germans meus.

Chicho Sánchez Ferlosio va escriure: "Yo soy un moro judio que vive entre cristianos."

divendres, 27 d’abril de 2007

Paraules, paraules, paraules




Satiàgraha (Vegeu, si us plau, el volum VII del diccionari d'en Joan Coromines)


Rosegaaltars

*Rosegahòsties

Carnús

*Pindolaire (Aquell que pidola píndoles)

*Depressió esogena (Depressió provocada per fer classe a alumnes d'ESO)
Alipori (Eugenio d'Ors, Gil de Biedma, Juan Manuel de Prada, Jaime Campmany, Terenci Moix, Amando de Miguel, Diccionario RAE); *Lipori (Julian Marias, Rafael García Serrano, García Baró, Manuel Sacristán); Alepori (Luís Maria Anson).

dimarts, 17 d’abril de 2007

Fregall d'espart / Barreta de guix


Fregall d’espart

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes, Ed. Proa, Barcelona 1977.

Barreta de guix

Guix, esborrador, estoig, bolígraf vermell,
llapis, goma i maquineta, bolígraf negre,
comunicats d’incidència, agenda, llistat d’alumnes,
quadern dúplex, llibre de text, diccionari ortogràfic.

Claus d’aula i seminari, exercicis corregits, fotocòpies,
paper en blanc DIN A4, llibretes, qüestionaris,
activitats d’aprenentatge, exercicis d’avaluació.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.


Pere Delafont, Entranyables enemics de classe, plagi inèdit, 2007.

Fernando Pessoa: Odes de Ricardo Reis. As rosas amo dos jardins de Adónis

Ricardo Reis
Pintures d'Almada Negreiros, amic de Fernando Pessoa




Les roses estimo dels jardins d'Adonis, / Aqueixes volubles estimo, Lídia, roses, / Que en el dia que neixen, / En aqueix mateix dia moren. / La llum per a elles és eterna, perquè / Neixen nascut ja el Sol, i acaben / Abans que Apol·lo deixi / El seu curs visible. / Així féssim nostra vida un dia, / Ignorants, Lídia, voluntàriament / Que hi ha nit abans i després / El poc que durem.






Fernando Pessoa: Odes de Ricardo Reis, As rosas amo dos jardins de Adónis (11-7-1914). Ediçoes Atica, Lisboa, 1983, pàgina 34.


Prefereixo roses, amor meu, que pàtria, /I abans estimo les magnòlies / Que la glòria i la virtut.




Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935)




dimarts, 10 d’abril de 2007