Fins al 7 de juny de 2009 es pot veure a CaixaForum de Barcelona una exposició dissenyada i produïda per Rogers Stirk Harbour + Partners, el Centre Georges Pompidou i la Fundació "la Caixa". Aquesta magnífica exposició es va exhibir per primera vegada al Centre Georges Pompidou (obra de Richard Rogers dels anys 1971-1977) l'any 2007, i mostra els projectes desenvolupats per l'arquitecte i humanista britànic Richard Rogers amb maquetes, fotos, dibuixos, filmacions, etc. L'exposició gratuïta i fotografiable es pot visitar tots els dies de 10 a 20h (dissabtes de 10 a 22h).
Richard Rogers va ser assessor de l'Ajuntament de Barcelona en qüestions urbanístiques des del 1999 al 2004. A l'Hospitalet de Llobregat, a pocs quilòmetres de l'exposició, es troba una obra seva, l'hotel Hespèria (1999-2006), i a uns cinc-cents metres de l'exposició es pot veure una de les seves obres en construcció des de l'any 2000: Les Arenes a la plaça d'Espanya.
M'agradaria estar equivocat, però no veig en la restauració i reutilització de la façana d'aquest edifici (construït l'any 1900, per Augusto Font i Carreras, com a plaça de toros) el compliment dels admirables principis urbanístics de Richard Rogers. Una cosa és reutilitzar el sòl amb la finalitat d'evitar l'expansió descontrolada i afavorir una densitat més alta, i una altra molt diferent és conservar i reparar una façana deplorable d'un edifici ignominiós d'un fals estil mudèjar de pandereta.
Crec que en aquest cas, com es va fer amb l'edifici de l'antic escorxador que es trobava al costat, hauria estat millor derrocar totalment l'edifici i reutilitzar només el sòl per valorar l'espai públic. En el cas de les Arenes de Barcelona, probablement, la millor manera de "transform the ordinary, giving order, scale and beauty to space", com proclamen els principis urbanístics de Richard Rogers, era enderrocar un edifici infame, per la funció i la forma, que mai no hauria d'haver estat aixecat (on mai haurien d'haver mort torturats homes i braus, on mai s'hauria d'haver celebrat la Corrida de la Victoria en honor de l'exèrcit feixista, etc.).
Les Arenes de Barcelona no és el Coliseu de Roma, ni el vaixell d'Otto Neurath, que només es pot reparar en alta mar. Barcelona és una ciutat antitaurina i d'un urbanisme que no hauria de ser malaltissament conservador. Alguns edificis amb poc valor artístic, plens d'ignomínia i sense valor funcional (i també algunes institucions semblants) haurien de ser demolits, i no reparats o restaurats. Els barcelonins van enderrocar les muralles, de la mateixa manera que van fer desaparèixer la plaça de toros de la Barceloneta, com també van fer desaparèixer els barris de Somorrostro o de can Valero; o, fa poc, el monument al fundador de Falange Española, José Antonio Primo de Rivera. De la mateixa manera que esperem que aviat desaparegui, sense cap restauració, la plaça de toros Monumental o el monument a Antonio López, un negrer i navilier (i, al més aviat possible, la monarquia borbònica).
Richard Rogers va ser assessor de l'Ajuntament de Barcelona en qüestions urbanístiques des del 1999 al 2004. A l'Hospitalet de Llobregat, a pocs quilòmetres de l'exposició, es troba una obra seva, l'hotel Hespèria (1999-2006), i a uns cinc-cents metres de l'exposició es pot veure una de les seves obres en construcció des de l'any 2000: Les Arenes a la plaça d'Espanya.
M'agradaria estar equivocat, però no veig en la restauració i reutilització de la façana d'aquest edifici (construït l'any 1900, per Augusto Font i Carreras, com a plaça de toros) el compliment dels admirables principis urbanístics de Richard Rogers. Una cosa és reutilitzar el sòl amb la finalitat d'evitar l'expansió descontrolada i afavorir una densitat més alta, i una altra molt diferent és conservar i reparar una façana deplorable d'un edifici ignominiós d'un fals estil mudèjar de pandereta.
Crec que en aquest cas, com es va fer amb l'edifici de l'antic escorxador que es trobava al costat, hauria estat millor derrocar totalment l'edifici i reutilitzar només el sòl per valorar l'espai públic. En el cas de les Arenes de Barcelona, probablement, la millor manera de "transform the ordinary, giving order, scale and beauty to space", com proclamen els principis urbanístics de Richard Rogers, era enderrocar un edifici infame, per la funció i la forma, que mai no hauria d'haver estat aixecat (on mai haurien d'haver mort torturats homes i braus, on mai s'hauria d'haver celebrat la Corrida de la Victoria en honor de l'exèrcit feixista, etc.).
Les Arenes de Barcelona no és el Coliseu de Roma, ni el vaixell d'Otto Neurath, que només es pot reparar en alta mar. Barcelona és una ciutat antitaurina i d'un urbanisme que no hauria de ser malaltissament conservador. Alguns edificis amb poc valor artístic, plens d'ignomínia i sense valor funcional (i també algunes institucions semblants) haurien de ser demolits, i no reparats o restaurats. Els barcelonins van enderrocar les muralles, de la mateixa manera que van fer desaparèixer la plaça de toros de la Barceloneta, com també van fer desaparèixer els barris de Somorrostro o de can Valero; o, fa poc, el monument al fundador de Falange Española, José Antonio Primo de Rivera. De la mateixa manera que esperem que aviat desaparegui, sense cap restauració, la plaça de toros Monumental o el monument a Antonio López, un negrer i navilier (i, al més aviat possible, la monarquia borbònica).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada