Inside Job, un documental de Charles Ferguson

Al cinema Verdi Park de Barcelona (C/ Torrijos, 49 – Metro Fontana) fan aquests dies una pel·lícula documental que crec és recomanable, sobre la crisi econòmica del 2008. Es tracta d’Inside Job, premi Oscar 2011 a la millor pel·lícula documental. El director, guionista i productor és Charles Ferguson, matemàtic per la Universitat de Califòrnia i doctor en ciències polítiques pel M.I.T. Vaig anar divendres passat perquè havia llegit el dia anterior un magnífic article d’opinió de Marina Espasa sobre aquest “esfereïdor documental” («Se’ls peten», Ara, 28.04.2011).

Quan vaig entrar a la sala, vaig haver de tornar a mirar el tiquet, em pensava que m’havia equivocat perquè estava molt plena i anava amb la idea de veure un documental d'economia en un cine on mai hi ha gaire gent a les sales. Al final la gent va aplaudir i, encara que feia molts anys que no havia vist aquesta reacció del públic en un cinema, no em va sorprendre. El documental és un magnífic pamflet o material de lluita per un món millor, fet amb molta intel·ligència i pedagogia. Vaig sortir del cine animat. Comentant el documental amb un amic , coincidíem a opinar que un aspecte que ens havia agradat especialment era la part en què es descriu la corrupció intel·lectual dels departaments d'economia de Harvard i Columbia. Coincidíem en opinar que algú hauria de fer el mateix amb els economistes cortesans de casa nostra. A la denúncia dels intel·lectuals cortesans, que fan malabarismes per justificar l'injustificable en economia, s’hauria d’afegir la denúncia dels bufons de les humanitats que, amb un discurs mistificat i aparentment crític, practiquen la impostura intel·lectual i el cinisme moral.

Tothom vol ser feliç; els que diuen que poden mentir, poden mentir; però tothom fotografia la bellesa?

És fàcil argumentar perquè tothom vol ser feliç. Si ens fixem en el significat de la paraula feliç veurem que té el mateix significat que «allò que volem». Amb aquest significat l’expressió «Vull ser feliç» es converteix en una tautologia i «No vull ser feliç» en una contradicció. Ningú acostuma a dir: «Jo no vull ser feliç». Però, si algú volgués afirmar que ell vol ser infeliç, el seu sentit seria: «El que la gent acostuma a anomenar felicitat no és la meva felicitat. La meva infelicitat em fa... feliç».

També és fàcil argumentar que els que diuen que poden mentir, poden mentir i, per tant, no menteixen. Perquè si la seva afirmació fos una mentida, aquesta afirmació confirmaria la seva possibilitat de dir mentides. Per tant, és indubtable que els que poden dir que poden mentir, poden mentir.

Però que passa amb els que diuen que els agraden les coses lletges? Hi ha coses que ens agraden, però no ens agrada que ens agradin. Crec que era Wagensberg qui va confessar que li agradaven les curses de braus, però no li agradava que li agradessin i va lluitar en favor de la seva prohibició. També pot haver-hi coses que no ens agraden i que les estimem i volem que ens agradin. José Antonio Primo de Rivera afirmava que estimava Espanya perquè no li agradava, i aquesta afirmació no es pot considerar irracional o absurda.

Susan Sontag, en un article publicat primerament en The New York Review of Books i que després formaria part del seu llibre Sobre la fotografia (On Photography, 1977) diu que el que mou la gent a fer fotografies és, excepte quan s’utilitza la càmera per documentar o per assenyalar rituals socials, la troballa d’alguna cosa bella. Sontag ens recorda que el nom amb el qual Fox Talbot va patentar la fotografia el 1841, va ser calotip: de kalos, bell. Segons Sontag, ningú exclama: «Que lleig és això! He de fotografiar-lo». Per Sontag, si algú, en efecte, digués això, l’únic sentit possible de la seva afirmació seria: «Aquesta cosa lletja em sembla... bella». D’una manera semblant al que passa amb l’afirmació: «No vull ser feliç».

Però em sembla exagerat reduir i identificar bellesa i fotografia. Potser la fotografia és un llenguatge i el seu sentit sigui el seu ús. De la mateixa manera que el segon Wittgenstein ens feia veure que hi ha multitud de jocs de llenguatge, també es podria dir que hi ha multitud de jocs de fotografia. Podríem dir que tota la realitat de la fotografia està en el seu ús, i que l’única tasca de l’anàlisi fotogràfica és la d’entendre els diferents usos fotogràfics. I els usos fotogràfics (o gèneres fotogràfics) són múltiples i variats, tan diversos com els contextos o les situacions en les quals es pot trobar el fotògraf. Per tant, no seria l’objectiu de l’anàlisi fotogràfica tractar d’esbrinar què és la fotografia o què té en comú tota foto, perquè de la mateixa manera que no hi ha un únic llenguatge fotogràfic per analitzar, no ni hi ha cap cosa que sigui comuna a totes les fotografies. Igual que no es pot privilegiar cap joc lingüístic particular, com feia el Wittgenstein del Tractatus, donant només validesa al llenguatge descriptiu de la ciència, no podem privilegiar el joc fotogràfic de la recerca de la bellesa. Wittgenstein, en les seves Investigacions filosòfiques (apartat 23), ens dóna una llista oberta de jocs llenguatge. Es podria fer un exercici similar amb els jocs fotogràfics:

Una infidel paràfrasi de l'apartat 23 de les Investigacions filosòfiques podria dir: Però, quants tipus de fotografies hi ha? Potser artística, documental i de rituals socials? N’hi ha d’innombrables d’aquest tipus; innombrables tipus diferents d’utilització de tot allò que anomenem «fotos», «imatges», «instantànies», «seqüències». I aquesta multiplicitat no és quelcom fix, donat un cop per sempre, sinó que sorgeixen nous tipus de fotografies, nous jocs fotogràfics —tal com podem dir—, i d’altres envelleixen i són oblidats.

L’expressió «joc fotogràfic» ha de subratllar aquí que parlar de fotografia és una part d’una activitat o d’una forma de vida. Ens podem fer presents, amb aquests exemples, i amb d’altres, la multiplicitat de jocs fotogràfics: Informar d’un esdeveniment. Inventar una història i explicar-la (fotonovel·les). Fer un acudit. Il·lustrar un concepte. Demanar, agrair, felicitar, renegar, saludar, pregar, etc.

Ernest Maragall i la productivitat i eficiència social del sector públic

(Adaptació d'un dibuix de Don Addis aparegut a Free inquiry)

Ernest Maragall, conseller d’Educació, ha rectificat dues de les seves afirmacions polèmiques que va fer durant els últims díes: que el govern tripartit provoqui "fatiga" i que els tres socis del govern no comparteixen un mateix "projecte de país". Eren opinions respectables, com també és respectable la seva rectificació. Però hi ha una altra afirmació que crec que necessita urgentment ser refutada. Es tracta de l’afirmació apareguda en el seu últim article ("PSC y Catalunya", La Vanguardia, 14/II/2010) segons la qual en el sector públic “se concentra el major dèficit de productivitat i d’eficiència social”. Aquesta afirmació, un tòpic molt popular entre els polítics de dretes, no té cap dada que la confirmi, ni en les estadístiques ni en la història recent de Catalunya. Només pot ser fruit de la creença dogmàtica i ultraliberal que el millor govern és aquell que té el mínim sector públic. És una afirmació falsa que resulta especialment sorprenent quan prové d’un polític que es diu socialista i és el responsable màxim d’un sector públic molt important.

Reagan s’equivocava els anys vuitanta quan afirmava que el govern no era la solució, sinó el problema. Maragall s’equivoca ara quan afirma que el sector públic a Catalunya pateix el major dèficit de productivitat i d’eficiència social. I també s'equivoquen els que creuen que un govern plural, catalanista i d’esquerres, no és la solució sinó el problema.

Petició perquè es facin públics els comptes de la Casa Reial

A poc a poc el qüestionament de la monarquia és cada vegada més fort, malgrat els intents de mantenir aquesta institució amb la por i l’ocultisme, ja que no es pot sostenir amb la racionalitat, des de negar la celebració d'un referèndum, a pesar de dir que el guanyarien per més del 70%, fins a l'ocultació de la utilització que la Casa Reial dóna als fons públics que rep dels Pressupostos Generals de l'Estat o els regals que es reben en qualitat de cap de l'Estat.

Per posar un sol exemple, la Comissió Parlamentària de Secrets Oficials pot conèixer l'ús dels fons reservats per molt secrets que aquests siguin, però no pot conèixer l'ús que es donen als fons de la Casa Reial.

En conseqüència, els ciutadans i ciutadanes sotasignats considerem necessari reclamar que els comptes del cap de l'Estat, ja sigui Casa Reial com és en l'actualitat o Presidència de la República, com podria ser-ho en un futur, han de ser públics, és per això que presentem davant la Comissió de Peticions del Congrés la Petició perquè s'articulin els mecanismes necessaris perquè es puguin conèixer de forma pública la destinació dels fons que els Pressupostos Generals de l'Estat atorguen al funcionament de la Casa Reial, així com l'ús que es dóna als regals que es reben en funció de cap de l'Estat.

(Si voleu signar aquesta petició, la podeu enviar amb el vostre nom i cognoms, adreça i signatura a:
Partido Comunista de España, c/ Olimpo 35, 28043 Madrid)

Contra la corrupció i la plutocràcia!

El dijous a les 19 hores, tothom a la plaça de la Vila de Gramenet de Besòs

No és una manifestació antipolítica ni apolítica, és una manifestació contra la corrupció i la plutocràcia, i per una política honesta, transparent, democràtica i realment popular

Crec que seria un error veure en la propera manifestació del dijous 5 a la plaça de la Vila un típica mostra de l'escàndol farisaic de l'antipolítica. És cert que a la manifestació aniran alguns que pensen que la política com a servei públic i com a representació (recolzada en la confiança) dels diferents i antagònics interessos de la vida social és pura il·lusió. Per a alguns dels manifestants la política seria, sempre, un negoci, i aquells que es dediquen a ella, necessariament, uns negociants que estan en política "para forrarse" (com va dir textualment en una conversa privada que finalment va transcendir públicament l’expresident de la Generalitat valenciana i exministre de José María Aznar, Eduardo Zaplana). L’actitud dels polítics xoriços és tan deplorable com la dels antipolítics farisaics o la dels falsos anarquistes (failangistes) que, a vegades, em recorden el Caudillo assassí quan, privadament, recomanava: “Usted haga como yo y no se meta en política”.

Però la majoria dels que van sentir una sensació agredolça, una sensació d'alivio, quan van veure el cap d'un consistori dèspota detingut, són precisament aquells que estimen la política com a servei a la majoria, aquells que creuen que els milers de colomencs que havien votat al milionari del Turo Park i els molts més milers de colomencs que s'havien abstingut i no havien anat a votar, s'equivocaven i ara tindrien una possibilitat de rectificar. Els que creuen que, com pensaven els grecs, que la democràcia és el govern de la majoria dels pobres. I que a Santa Coloma de Gramenet s'estava implantant una plutocràcia i que el Bartu era un plutòcrata, una persona que tenia poder i influència a causa de la seva riquesa.

És cert que el lema de la manifestació “Fora polítics corruptes. Ara el poble!” pot resultar ambigu i fer pensar alguns que tots els polítics són corruptes. I que, al meu parer, potser hagués estat millor: “Polítics corruptes, fora! Ara que voti el poble!”; però la majoria dels manifestants no creuen que tots els polítics són iguals, ni que són tots corruptes, saben que no estan demanant un simple relleu al consistori, que estan demanant la dissolució de l’ajuntament i la convocatòria d’eleccions municipals democràtiques. EUiA de Santa Coloma de Gramenet, amb un regidor a l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, Àngel Pla dóna suport a la manifestació , no accepta un relleu a l'Alcaldia, i convida a tothom a demanar la dissolució del consistori i la convocatòria d'eleccions municipals fins al maig de 2011.

Ja n'hi ha prou, Bartomeu Muñoz i Calvet, a la presó!

El dijous 18 de juny del 2009, centenars de ciutadans de Santa Coloma de Gramenet es manifestaven demanant la dimissió del seu alcalde: Bartomeu Muñoz i Calvet. Pràcticament cap diari no va publicar la notícia. Avui l'alcalde, el regidor d'Urbanisme, Manuel Dobarco Touriño, i el director gerent de Serveis de l'Alcaldia, Pascual Vela, han estat detinguts per la policia judicial. Sembla ser que la prepotència, la ineptitud, les formes antidemocràtiques, la demagògia, l'anticatalanisme... no eren els únics defectes d'un alcalde que governava despòticament amb el suport del PSC i el PP, i menyspreava l'oposició d'esquerrres (ICV-EUiA). Ara la justícia l'acusa de suborn, tràfic d'influències, blanqueig de capital...

La gent d'esquerres de Santa Coloma han d'estar d'enhorabona, sembla que ha terminat un cicle. No tornaran mai més els temps d'un alcalde que no vivia a Santa Coloma i justificava el fet de viure al barri més luxós de Barcelona o el fet de contestar en castellà alumnes que li preguntaven en català, dient que ambdues coses eren legals, com si això les convertís automàticament en morals. Amb Bartomeu Muñoz i Calvet a la garjola, ja no té sentit dir: "Al cel Déu, i a Santa Coloma, Bartomeu". Santa Coloma necessita ara un nou govern municipal transparent i democràtic, com aquells que va tenir durant la transició, amb regidors i alcalde, comunistes del PSUC, que potser més d'un cop havien ficat la pota, però mai els passaria pel cap ficar la mà. Aquells que tenien com a únic capital les seves mans, unes mans sempre netes però no blanquejades.

EUiA ja ho deia fa temps!

L'Ensenyament, la sanitat, l'urbanisme, las pistas d'atletisme, el reciclatge, l'ARE de Safaretjos, Can Zam, La Bastida, la llibertat d'expressió, la democracia... i ha molts motius per dir JA N'HI HA PROU!!!

Cal una resposta col·lectiva i ciutadana, a una forma de governar, autoritaria i prepotent...

EL 18 DE JUNY TOTS/ES AL CARRER.

JA N'HI HA PROU!!!

MANIFEST UNITARI

La situació actual de la política municipal de Santa Coloma de Gramenet és crítica. En termes generals, és una situació de conflictivitat contínua, provocada per la manca de voluntat dels representants de l’administració de deixar participar als veïns i veïnes de les decisions que els afecten, tirant endavant postures unilaterals que castiguen amb clars abusos a les persones que pateixen més directament les repercussions de la seva acció de govern. La separació entre la classe política i la ciutadania ha evidenciat que Santa Coloma de Gramenet pateix un greu dèficit democràtic, ja que les promeses que distreuen la nostra confiança no es compleixen i els acords aconseguits no són respectats.

I així ho entenem, perquè a la nostra ciutat existeix una llista inesgotable d’exemples que omplen de raó aquestes paraules. Mentre la seva prioritat és aixecar monstres urbanístics per tota la ciutat amb fosques relacions entre constructores, promotores i Ajuntament, els serveis públics més bàsics queden desprotegits, oblidant completament la necessària relació equivalent entre població i equipaments.

Hem de tenir molt present, que l’única solució possible als problemes de cadascun dels sectors en conflicte passa per la unitat d’acció, solidaritzant-nos els uns amb els altres i treballant tots i totes plegades per una Santa Coloma democràtica on poder viure amb dignitat.

D’aquesta manera, volem manifestar la nostra voluntat d’esforçar-nos per agrupar les diferents lluites existents, entenent que és l’única manera de poder enfrontar-nos a les injustícies i dificultats concretes. I tot això, volem visualitzar-ho el proper 18 de juny amb una gran manifestació on hi càpiguen totes les reivindicacions, amb l’objectiu principal de donar una sortida als problemes que arrosseguem des de fa molts anys i demostrar als dirigents del Partit Socialista de Catalunya, encapçalat per l’alcalde Bartomeu Muñoz, que no podran fer i desfer segons els seus interessos i que hauran d’escoltar al poble de Santa Coloma encara que no ho vulguin.

Richard Rogers + Arquitectes a CaixaForum Barcelona

Fins al 7 de juny de 2009 es pot veure a CaixaForum de Barcelona una exposició dissenyada i produïda per Rogers Stirk Harbour + Partners, el Centre Georges Pompidou i la Fundació "la Caixa". Aquesta magnífica exposició es va exhibir per primera vegada al Centre Georges Pompidou (obra de Richard Rogers dels anys 1971-1977) l'any 2007, i mostra els projectes desenvolupats per l'arquitecte i humanista britànic Richard Rogers amb maquetes, fotos, dibuixos, filmacions, etc. L'exposició gratuïta i fotografiable es pot visitar tots els dies de 10 a 20h (dissabtes de 10 a 22h).

Richard Rogers va ser assessor de l'Ajuntament de Barcelona en qüestions urbanístiques des del 1999 al 2004. A l'Hospitalet de Llobregat, a pocs quilòmetres de l'exposició, es troba una obra seva, l'hotel Hespèria (1999-2006), i a uns cinc-cents metres de l'exposició es pot veure una de les seves obres en construcció des de l'any 2000: Les Arenes a la plaça d'Espanya.

M'agradaria estar equivocat, però no veig en la restauració i reutilització de la façana d'aquest edifici (construït l'any 1900, per Augusto Font i Carreras, com a plaça de toros) el compliment dels admirables principis urbanístics de Richard Rogers. Una cosa és reutilitzar el sòl amb la finalitat d'evitar l'expansió descontrolada i afavorir una densitat més alta, i una altra molt diferent és conservar i reparar una façana deplorable d'un edifici ignominiós d'un fals estil mudèjar de pandereta.

Crec que en aquest cas, com es va fer amb l'edifici de l'antic escorxador que es trobava al costat, hauria estat millor derrocar totalment l'edifici i reutilitzar només el sòl per valorar l'espai públic. En el cas de les Arenes de Barcelona, probablement, la millor manera de "transform the ordinary, giving order, scale and beauty to space", com proclamen els principis urbanístics de Richard Rogers, era enderrocar un edifici infame, per la funció i la forma, que mai no hauria d'haver estat aixecat (on mai haurien d'haver mort torturats homes i braus, on mai s'hauria d'haver celebrat la Corrida de la Victoria en honor de l'exèrcit feixista, etc.).

Les Arenes de Barcelona no és el Coliseu de Roma, ni el vaixell d'Otto Neurath, que només es pot reparar en alta mar. Barcelona és una ciutat antitaurina i d'un urbanisme que no hauria de ser malaltissament conservador. Alguns edificis amb poc valor artístic, plens d'ignomínia i sense valor funcional (i també algunes institucions semblants) haurien de ser demolits, i no reparats o restaurats. Els barcelonins van enderrocar les muralles, de la mateixa manera que van fer desaparèixer la plaça de toros de la Barceloneta, com també van fer desaparèixer els barris de Somorrostro o de can Valero; o, fa poc, el monument al fundador de Falange Española, José Antonio Primo de Rivera. De la mateixa manera que esperem que aviat desaparegui, sense cap restauració, la plaça de toros Monumental o el monument a Antonio López, un negrer i navilier (i, al més aviat possible, la monarquia borbònica).

Torna Marx? Llegiu i citeu bé Marx, si us plau!

El dia 9 de febrer a TV3, es va fer un debat, dins del programa Agora, amb José María Carrascal, periodista; Miren Etxezarreta, catedràtica d'Economia Aplicada de la UAB; Francisco Frutos, secretari general PCE; i Joaquim Trigo, doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials i director executiu de Foment del Treball. El debat es titulava: "Crisi del capitalisme: torna Marx?"

En aquest debat, Francisco Frutos va llegir, en castellà, una cita dient que era d'El Capital de Marx de 1867. Cap dels altres participants va posar en dubte l'autenticitat de la cita. Copio literalment la cita que va llegir, indicant que el dissabte anterior el senyor Cayo Lara havia utilitzat la mateixa suposada cita de Marx en un Consell Polític d'Esquerra Unida:

"Los propietarios del capital estimularán a la clase trabajadora para que compren más y más bienes (casas, tecnología cara...) empujándoles a contraer deudas, más y más caras, hasta que la deuda se haga insoportable. La deuda impagada llevará a la bancarrota de los bancos, los cuales tendrán que ser nacionalizados. Karl Marx. Das Kapital, 1867" http://www.tv3.cat/videos/1023929

Això és el que va llegir Francisco Frutos. La pregunta meva és si aquesta cita és autèntica o no; si existeix a El Capital de Marx aquest passatge que citen Francisco Frutos i Cayo Lara. (Independentment que allò que la cita diu necessiti o no d'arguments d'autoritat per ser provat.) Quan ens preguntem per l'existència d'alguna cosa (com l'existència de Déu, l'existència d'armes de destrucció massiva a l'Iraq, a l'existència d'aquest passatge a El Capital de Marx, etc.) hem de considerar que les inexistències no es proven; qui afirma l'existència d'alguna cosa és qui ha de provar aquesta existència. La càrrega de la prova correspon a qui afirma l'existència, no a qui la nega. La manca absoluta de proves de l'existència d'alguna cosa, és una prova de la seva inexistència. La manca de proves racionals de l'existència de Déu (o d'armes de destrucció massiva a l'Iraq), és una prova de la inexistència de Déu (o d'armes de destrucció massiva a l'Iraq). La racionalitat crítica ens demana no creure en l'existència d'entitats que no se n'ha provat la seva existència ni serveixen per explicar cap fenomen conegut. (Per això és més racional l'ateisme que el simple agnosticisme religiós.)

El senyor Francisco Frutos (i també el senyor Cayo Lara) tenen l'obligació de dir en quin llibre, secció i capítol d'El Capital apareix la cita de Marx, que resulta més que dubtosa. La càrrega de la prova correspon a qui afirma l'existència d'alguna cosa no a qui, com jo, nega que aquest text sigui de Marx. Aquesta cita no és de "Das Kapital de Karl Marx" com diu Francisco Frutos i, com sembla que va dir Cayo Lara.

Crec que Francisco Frutos i Cayo Lara es van equivocar i que aquesta suposada cita d' El Capital no pertany a El Capital ni a de cap obra de Karl Marx. No hi ha cap passatge a l'obra de Marx que parli d'estimular la classe treballadora a comprar cases i tecnologia cara.

Crec que tothom s'equivoca i que no és important no equivocar-se; l'important és ser crític, no mantenir-se en l'error i aprendre de les nostres equivocacions. Francisco Frutos, Cayo Lara i tothom (però especialment els autèntics comunistes crítics) haurien d'aprendre d'aquest error que és important ser rigorós en les nostres cites i pensar que és millor llegir directament els clàssics com Karl Marx o, si no sabem prou alemany, llegir les magnífiques traduccions que tenim de bons traductors com Manuel Sacristán Luzón.

Francisco Frutos, Cayo Lara i tots nosaltres tenim ara una raó més per llegir o rellegir tots els llibres, seccions i capítols d'El Capital i comprovar que Marx era un gran pensador, un clàssic, i que la cita de Frutos i Lara no és autèntica.

Cançó de bressol de Gaza, de Carlos Piera

Barcelona, 10 de gener de 2009

Cançó de bressol de Gaza

Què maca al bressol, la meva nena estimada,
perquè la mort quan vingui a veure't
et trobi ajaçada.

Tanca els ullets, vida de la meva vida,
perquè la mort quan vingui a veure't
et trobi adormida.

Dorm, la meva rosa,
perquè la mort quan vingui a veure't
sigui amorosa.

Dorm, ulls bells,
si hi ha gatets morts per entre les runes
jugaràs amb ells.

Dorm, robí,
i vejam si la mort quan vingui a veure't
se’m porta a mi.

Carlos Piera

18 de gener de 2009

(Traducció de PdelaF)

Matança a Gaza (Diari AVUI, Bústia, 18.01.2009)

Mil espelmes per Palestina (Plaça sant Jaume, Barcelona, 16 de gener de 2009)

Jo també sóc de Gaza!

Avui divendres 16 de gener de 2009, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, a les 19:30 es cremaran mil espelmes per Palestina.

Manifestació pro Palestina (Barcelona, 10/01/2009)

"En vint dies d'ofensiva contra la franja de Gaza, han mort , almenys, 1.095 palestins. Israel ha perdut deu soldats i tres civils en el conflicte" (Diari AVUI, 16 de gener del 2009). Es pot anomenar "conflicte" aquesta situació? No seria més correcte dir: "Israel ha perdut deu soldats i tres civils, alguns accidentalment, en aquesta matança".

Ofenses i falsedats del Sr. Salvador Sostres

Avui, divendres 5 i dissabte 6 de desembre de 2008

Avui, diumenge 7 de desembre de 2008

La columna de Salvador Sostres Aprovar fent faltes, 2 publicada al diari AVUI, avui diumenge 7 de desembre, em sembla tan lamentable i reprovable com la primera de la sèrie, publicada el divendres 5 de desembre. Aquest nou escrit es pot considerar una reiteració en l’intent d’ofendre el professor Sebastià Bonet Espriu, traient de nou profit periodístic d’un fet privat com és el seu parentiu amb Salvador Espriu. L’intent serà novament fallit per a qualsevol persona que conegui, ni que sigui mínimament, l’extraordinària vàlua intel·lectual i humana del Dr. Bonet, un professor universitari exemplar com n'hi ha pocs.

El problema més important que plantegen aquests escrits del Sr. Sostres no és, crec, si un alumne pot aprovar o no les proves de selectivitat fent faltes d’ortografia; o si ha de ser apartat de corregir proves de selectivitat un professor que deixava de llegir els exàmens i posava un 0 a partir d’un cert nombre de faltes d’ortografia. El problema no són els criteris de correcció de les faltes d’ortografia (sempre discutibles); ni els deures d’un corrector de selectivitat; ni tant sols les afirmacions falses del Sr. Sostres ni les seves faltes d’ortografia (tothom es pot equivocar). El problema en aquest cas, crec, és si pot continuar sent col·laborador habitual d’un diari prestigiós com és l'AVUI un senyor que es reitera en els seus intents impertinents d’ofendre i desprestigiar impunement un molt respectable professor, com el Dr. Bonet, que sempre s’ha caracteritzat pel compliment impecable del seu deure.

Contra les corrides de toros

El diari AVUI informa que la Mesa del Parlament de Catalunya ha admès a tràmit una iniciativa legislativa popular que té com a finalitat la prohibició de les curses o corrides de toros a Catalunya i altres espectacles taurins, a excepció dels correbous.

Perquè aquesta iniciativa pugui seguir endavant, els promotors hauran d'acreditar en els pròxims mesos que tenen el suport d'un mínim de cinquanta mil persones. Abans no es comencin a recollir les signatures, els promotors han de presentar a la comissió de control de les iniciatives legislatives populars els plecs corresponents. Aquesta comissió la integren tres magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tres catedràtics de dret constitucional o de ciència política i tres juristes, tots de prestigi reconegut.

Els promotors han presentat una proposició de llei de modificació de l'article 6 del text refós de la llei de protecció dels animals aprovat pel decret legislatiu 2/2008, del 15 d'abril, en què es demana que quedin prohibides "les curses de braus i els espectacles amb braus que incloguin la mort de l'animal i l'aplicació de les sorts de la pica, les banderilles i l'estoc, així com els espectacles taurins de qualsevol modalitat que se celebrin a les places de braus o fora d'elles".

La comissió de control ha de segellar i numerar els fulls i retornar els plecs a la comissió promotora, que tindrà 120 dies hàbils, ampliables a 60 més, per reunir les 50.000 signatures.

Si la proposta finalment aconseguís cinquanta mil signatures validades, aleshores començaria pròpiament la tramitació parlamentària. Els grups parlamentaris hi podrien presentar esmenes a la totalitat, i la Junta de Portaveus podria incloure en l'ordre del dia d'un ple el debat de totalitat de la proposició. Aquest debat en el ple començaria, segons el reglament, amb la presentació de la iniciativa per un membre de la comissió promotora. Si la proposició superés el debat de totalitat, se seguiria tramitant en comissió i retornaria al ple per al debat i la votació finals.

El diari AVUI ha publicat un article editorial "Contra les corrides de toros" (12. 11. 2008) prenent posició sobre aquest tema. Però no n'hi ha prou. Penso que els diaris amb un mínim de racionalisme crític haurien d'implicar-se més en l'èxit d'aquesta iniciativa legislativa popular contra les corrides de toros. Articles, informació sobre llocs on es pot signar, notícies, suplements, enganxines, etc. L'editorial de l'Avui termina dient: "A Catalunya hi ha hagut tradició taurina. (...) Així i tot, els temps han canviat. La sensibilitat social, els símbols nacionals i el reconeixement dels drets dels animals han evolucionat. No té sentit avui en dia defensar un espectacle cruel invocant Hemingway. En tot cas, l'únic argument vàlid és que la majoria de la gent de Catalunya cregui que encara no ha arribat el moment de la prohibició definitiva. Per això és tan bona idea la iniciativa popular, perquè posarà en relleu el suport que una prohibició pot tenir al carrer. El Parlament, després, haurà d'actuar en conseqüència".

La proposta és un pas endavant, però és reformista i possibilista ja que preveu compensar els propietaris de places de toros i no és cap prohibició definitiva ja que permet les festes amb bous sense mort de l’animal (correbous) que es facin en localitats on tradicionalment se celebren. Algunes modalitats dels correbous, com els bous caplligat i els bous embolats, són jocs primitius i cruels que no es poden defensar amb arguments racionals. Però és cert que en algunes localitats, especialment a les Terres de l'Ebre, aquest tema és avui en dia un tema tabú que hi ha qui pensa que encara no ha arribat el moment de tractar.

Santa Coloma de Gramenet contra la manca de previsió i planificació de l'Ajuntament. Antonio Gramsci. Cartes des de la presó. Optimisme de la voluntat

Plaça de Catalunya de Santa Coloma de Gramenet. Divendres 3 d'octubre a les 13:15. Manifestació per la planificació urgent de la reducció de ràtios (No a 27 alumnes de primària per aula!); creació de noves escoles ja! Construcció de l'escola Sant Just paralitzada des de fa més de dos anys

19 de desembre de 1929

Benvolgut Carlo,

vaig rebre la carta de mamà del 4 de desembre i la teva del 13. (...) no n'estic ni abatut, ni deprimit, ni desanimat. El meu estat d'ànim és tal que encara que estigués condemnat a mort, continuaria igual de tranquil, i fins i tot la nit abans de l'execució potser estudiés una lliçó de xinès. (...) un home ha d'haver aconseguit el màxim grau de serenitat estoica i haver adquirit la profunda convicció de que l'home té en si mateix la font de les seves forces morals, que tot depèn d'ell, de la seva energia, de la seva voluntat, de la fèrria coherència dels fins que es proposa i dels mitjans que desenvolupa per realitzar-los, com per no tornar a desesperar mai més i no caure en aquests estats d'ànim vulgars i trivials que s'anomenen pessimisme i optimisme. El meu estat d'ànim sintetitza aquests dos sentiments i els supera: sóc pessimista amb la intel·ligència, però optimista amb la voluntat. Penso, en qualsevol circumstància, en la hipòtesi pitjor, per posar en marxa totes les reserves de voluntat i ser capaç d'enderrocar l'obstacle. Mai m'he fet il·lusions i no he tingut mai desil·lusions. I sobre tot sempre m'he armat d'una paciència il·limitada, no passiva, ni inerta, sinó animada per la perseverança. És veritat que avui la crisi moral és molt greu, però en el passat les ha hagut molt més greus i hi ha una diferència entre avui i el passat (a continuació venien sis línies que van ser ratllades per la censura. Gramsci fa referència a la crisi econòmica mundial que va esclata en octubre de 1929 amb el crack de la Borsa do Nova York)

Traducció d'un poema de León Felipe

No vaig a tota brida
sinó refrenant el vol;
perquè l'important no és
arribar aviat, ni tot sol,
sinó amb tots i a temps.

León Felipe

És important arribar (tenir, guanyar, terminar, acabar, morir...), o és més important sortir (desitjar, començar, iniciar, viatjar, caminar, lluitar, néixer...)? Quin és el temps d'arribar? Tots és tothom, o són només els nostres? Moren els desigs de satisfacció, com pensava Ortega; o es transformen?

Pilar Fibla i Maria Rosa Borràs han mort

Recordatori de Pilar Fibla (Tarragona, 1939-2008) amb el poema Le pont Mirabeau (Alcools, 1913) de Guillaume Apollinaire.

Recordatori de Maria Rosa Borràs (Barcelona, 1936-2008) amb l'última de les Tesis sobre Feuerbach escrita per Marx l'any 1845 i un fragment de la conclusió de la Crítica de la raó pràctica (1788) de Kant: "Dues coses emplenen el meu ànim d'admiració i respecte, sempre nous i creixents com més reiteradament i persistentment s'ocupa d'elles la meva reflexió: el cel estelat damunt meu i la llei moral en mi".

El 28 d'agost moria, a Tarragona, Pilar Fibla. Tres dies després, a Barcelona, era Maria Rosa Borràs qui ens deixava. Si intentem comparar dues entitats (Per exemple, en què s'assemblen un corb a un escriptori?, com li preguntaven a Alícia en Alícia en terra de meravelles), sempre trobarem infinits conceptes classificatoris que són aplicables a ambdues i també infinits conceptes que es poden aplicar a una sí i a l'altra no. Direm que dues entitats són semblants quan els conceptes que es poden aplicar a les dues són, per a nosaltres, rellevants o significatius. Els grans d'arròs d'una paella, per exemple, són semblants per a nosaltres perquè ho són el seu sabor, olor, color, consistència i volum. I aquests elements els considerem importants en aquest cas. Pilar Fibla i Maria Rosa Borràs eren amigues i, encara que eren persones amb un tarannà personal molt diferent, han tingut unes vides relativament paral·leles amb elements comuns i compartien moltes qualitats importants. S'assemblaven en moltes coses importants: dones antifranquistes, comunistes, intel·ligents, cultes, competents, treballadores, racionals, altruistes, humanistes laiques, honestes, professionals exemplars de l'ensenyament públic secundari. Ambdues han estat paradigmes de dignitat, honestedat, competència, elegància intel·lectual i racionalitat en el servei públic com a catedràtiques de Filosofia d'ensenyament secundari. Com a deixebles de Manuel Sacristán ambdues compartien unes idees filosòfiques semblants sobre la necessitat d'harmonitzar ciència i ètica, sobre els aspectes generals d'una concepció científica del món, sobre la necessitat de la racionalitat teòrica i pràctica, sobre l'esperit crític, la tolerància i l'antidogmatisme, sobre comunisme i democràcia. Aquells que han tingut la sort de conèixer-les i de llegir alguns dels seus escrits saben que aquests elogis no són desmesurats. Ara que la seva mort ens permet no ofendre la seva modèstia podem dir que eren dues dones modèliques, sàvies i erudites que van prestigiar l'ensenyament públic secundari de Catalunya. La societat catalana hauria d'agrair-les el seu exemple.

Acudits de contingut filosòfic al llibre de Jaume Perich, Perich Match, Edicions 62, juliol de 1970

Frases autoal·lusives i/o quasiparadòxiques

Això no és una exclamació

Això tampoc no és una exclamació!

Això no és un gos

Això no és una enquesta! És això una pregunta?

• A aquesta frase li un verb per ser una frases autoal·lusiva.
• Aquesta frase és absolutament anormal, mai abans havia estat pensada ni escrita.
• Aquesta frase és absolutament normal, com la majoria de frases, mai abans havia estat pensada ni escrita.
• Les frases poden ser de dos tipus: aquelles que si són vertaderes la seva negació és falsa i aquelles altres, com aquesta i les anteriors, que si són vertaderes la seva negació és una veritat més profunda.
• Mai no he parlat amb tu. Et puc fer la primera i última pregunta que et faré en la meva vida? -- Sí. -- Gràcies! ( -- No. -- Disculpeu!)
• La (frase) que es troba entre parèntesis no és autoal·lusiva, perquè el que es troba entre parèntesis no és cap (frase).
• Odio les frases que comencen per la paraula "odio", menys aquesta.
• Totes les generalitzacions són perilloses, aquesta és inofensiva.
• Cap opinió no és respectable, inclosa aquesta!
  
• Si troba frases autoal·lusives que siguin condicionals, llavors no llegeixi el conseqüent.
• Desobeeixi aquesta ordre!
• Aquesta frasse conté tres errors hortogràfics.
• Aquesta frase diu que és una paradoxa d'Epimènides, però està mentint.
• Aquesta frase, encara que no és exclamativa, termina en exclamació!
• Si aquesta frase fos falsa, Catalunya seria un Estat lliure.
• No tinc res a dir i ja ho estic dient.
• Si troba vostè aquesta frase en una paret, esborre-la de seguida.
• Aqueta frase no és autoal·lusiva, perquè "aqueta" no és una paraula.
• El lector d'aquesta frase només existeix mentre l'està llegint.
• .amrof atseuqa'd meírigell al barà ne atircse séugitse esarf atseuqa iS
• Si aquesta frase no existís, algú l'hauria inventat ja.
• Aquesta és la primera vegada que escric una frase com aquesta.
• Encara sóc ateu, gràcies a Déu (L. Buñuel). Encara sóc republicà, gràcies a la monarquia.
• Parlant sobre la xerrameca, es pot fer una altra cosa que xerraquejar.
• No totes les frases que comencen amb la paraula no són negacions.
• Cap frase que comenci amb la paraula cap és afirmativa.
  
• L'última frase d'aquest escrit és falsa i autoal·lusiva (i no és l'única que ho és).
  

X Congrés de CCOO Ensenyament

Els dies 2 i 3 de juliol ha tingut lloc a Terrassa el desè congrés de la Federació d'Ensenyament de CCOO (amb 11.288 afiliats el juny de 2008).

Voldria explicar uns fets que poden semblar anecdòtics i que van ocupar molts pocs minuts en un congrés amb moltes hores de duració. Hi ha anècdotes que exemplifiquen o tenen transcendència de categories i poden resultar molt significatives.

El 26 de juny, la conferència del Barcelonès havia aprovat (24 Sí; 18 No; 27 Abstencions) una esmena als documents congressuals que demanava un procés d'unificació del sistema sanitari públic. Aquesta esmena va ser rebutjada per la ponència dels documents congressuals. El dia 3 el ple del congrés va donar suport a la ponència i va rebutjar àmpliament (65 No, 30 Sí; 29 Abstencions) una esmena (la número 269) que demanava: "Avançar en el procés d'unificació del règim de seguretat social de tots els treballadors/es de l'ensenyament."

Actualment hi ha un règim general de la seguretat social i alguns règims especials: el gestionat per l'ISFAS (Institut Social de les Forces Armades); el gestionat per la Mutualitat General Judicial (MUGEJU); i el gestionat per la Mutualitat de Funcionaris Civils de l'Estat (MUFACE). Els funcionaris civils de l'Estat tenen un règim especial de seguretat social (Llei 4/2000) i estan afiliats obligatòriament a una mutualitat que gestiona aquest règim especial (MUFACE). Amb aquesta esmena, ara rebutjada, es demanava que entre els reptes sindicals de la Federació d'Ensenyament de CCOO per al proper període aparegués, com a una de les línies i propostes d'actuació sindical, avançar en la unificació del règim de seguretat social i, consegüentment, encara que l'esmena no l'explicitava, avançar en la desaparició dels règims especials de seguretat social dels funcionaris civils de l'Estat (fonamentalment funcionaris de carrera de l'ensenyament públic i policies), dels militars i dels jutges, i, per tant, en l'extinció de MUFACE, ISFAS i MUGEJU.

Amb el rebuig a aquesta esmena, crec sincerament que els companys de la Federació d'Ensenyament de CCOO s'han equivocat. El règim especial de seguretat social per als funcionaris de l'Estat no és una millora real de les seves condicions laborals i no té cap justificació moralment acceptable. Els suposats privilegis derivats dels règims especials de la Seguretat Social (com ara l'accés a mútues privades per a l'assistència sanitària) no poden ser defensats per un sindicat de classe. A més d'ineficients i costoses, les mútues obligatòries per a funcionaris (civils, militars i judicials) són romanalles irracionals —herències del franquisme— que només beneficien els mercaders de la salut. Mantenir el sistema actual d'afiliació obligatòria a MUFACE per als funcionaris implica, de fet, subvencionar mútues privades subcontractades a costa del sistema sanitari públic. L'abolició d'aquestes mútues d'afiliació obligatòria contribuiria a augmentar els afiliats i els recursos del sistema general de la Seguretat Social de manera substancial i immediata. No té sentit, doncs, defensar una xarxa d'ensenyament públic de qualitat i, alhora, no exigir un sistema general únic -i ben dotat econòmicament- de seguretat social i assistència sanitària per a tota la classe treballadora (funcionaris o no). Si l'educació no és una mercaderia, la sanitat i la seguretat social tampoc.

Pere de la Fuente