dijous, 24 de maig de 2007

HOMERO: ODISEA. Canto XXII


v. 461-474

I començà Telèmac, compostament a parlar-los:
--No, no es dirà que he llevat amb una mort pura la vida
de les que sobre el cap han estat abocant-nos l'oprobi
a la mare i a mi, i amb els nostres galants entenent-se.

Deia i nuà el llibant del vaixell de la proa blavenca
a la columna gran i el tirà que cenyís la rotonda
alt i ben tes, de manera que els peus no toquessin a terra.
Com llavors que uns coloms o unes grives d'ala estirada
topen amb unes teles parades entre uns arbustos,
quan tornaven a jóc, i avorrible és el jaç que els rebia:
elles talment de rengle tenien els caps, cadascuna
amb un nus al seu coll, per morir de trista manera;
i debateren de peus un poc, val a dir que no gaire.

L'Odissea. Novament traslladada en versos catalans per Carles Riba (1948)

v. 461-474

Y el discreto Telémaco entonces les dijo a los otros:
"No daré yo, en verdad, muerte noble de espada a estas siervas
que a mi madre y a mí nos tenían abrumados de oprobios
y pasaban las noches al lado de aquellos galanes."

Tal diciendo, prendió de elevada columna un gran cable
de bajel, rodeó el otro extremo a la cima del horno
y estirólo hacia arriba evitando que alguna apoyase
sobre tierra los pies. Como tordos de gráciles alas
o palomas cogidas en lazo cubierto de hojas
que, buscando un descanso, se encuentran su lecho de muerte,
tal mostraban allí sus cabezas en fila, y un nudo
constriñó cada cuello hasta darles el fin más penoso
tras un breve y convulso agitar de sus pies en el aire.

Traducció de José Manuel Pabón, Ed. Gredos, Madrid, 1982, pàgines 462-463.