dissabte, 24 de novembre de 2007

Ciències per al Món Contemporani: anàlisi dels continguts comuns

El BOE de 6 de novembre de 2007, publica el Reial decret 1467/2007 de 2 de novembre, que regula l’estructura del batxillerat i fixa els seus ensenyaments mínims. L’única matèria comuna totalment nova és la de Ciències per al Món Contemporani. Llegint els continguts específics ens adonem que hi ha un perill real que aquesta matèria es converteixi en un mer recull de problemes científics actuals.


Cinc dels sis apartats de continguts tracten de qüestions científiques d'actualitat, des del Big bang al GPS, passant per la clonació, el canvi climàtic, la nanotecnologia o la Internet, entre moltíssims d’altres. El Reial decret enumera mig centenar, pel cap baix, d’aquests "problemes cientificotecnològics d'incidència i interès social". Naturalment per evitar que tants arbres no ens deixin veure el bosc, la solució no és tallar els arbres, sinó adoptar una perspectiva més àmplia i filosòfica. Però l’autèntica cultura científica no és mera erudició. Com ja deia Heràclit, conèixer moltes coses (polymathēs) no ensenya o dóna saviesa, intel·ligència, seny o comprensió (nous).


Potser seria més convenient, per tal d’assolir els objectius que es proclamen en el Reial decret, considerar aquesta matèria com un curs sobre la naturalesa i la història de la ciència i la tècnica contemporànies, un curs sobre el mètode científic, sobre les relacions entre la tecnociència contemporània i el seu context social. Tot això, sense oblidar, naturalment, fer divulgació científica de qualitat. La importància que té la cultura cientificotècnica en el tercer mil·lenni és equiparable a la importància que va tenir la cultura religiosa en el primer i part del segon mil·lennis.


Si volem que aquesta matèria no sigui una mera miscel·lània de la ciència contemporània, si volem que la cultura científica dels alumnes de batxillerat sigui sòlida i útil, i no sigui mera erudició sense sentit; haurem de fixar-nos especialment en l’únic apartat de continguts comuns que recull sis continguts de reflexió filosòfica i social sobre la ciència contemporània. Aquests continguts comuns haurien de donar sentit als continguts específics i permetre que aquesta nova matèria sigui realment un instrument de lluita contra l’analfabetisme científic i l’irracionalisme pseudocientífic o mític, i a favor d’una sòlida cultura i cosmovisió crítica. L’estudi dels problemes científics actuals només té sentit si són concrecions d’aquests continguts comuns.


Ara que els professors de batxillerat estan frisosos per veure en el DOGC la concreció que el Departament d’Educació faci d’aquesta matèria, que s’ha de començar a impartir el proper curs, pagaria la pena analitzar i comentar aquests continguts comuns que el Reial decret fixa per a les Ciències per al món contemporani:


1. "Distinció entre les qüestions que es poden resoldre mitjançant respostes basades en observacions i dades científiques d'aquelles que no poden solucionar-se des de la ciència."

  • Aquest enunciat es pot entendre com a mínim de tres maneres no excloents: a) Distinció entre ciència positiva i concepció científica del món; b) Distinció entre concepció científica del món i cientificisme dogmàtic o ideològic; i c) Distinció entre ciència i religió, és a dir, entre raó (filosòfica i científica) i fe.


2."Recerca, comprensió i selecció d'informació científica rellevant de diferents fonts per donar resposta als interrogants, diferenciant les opinions de les afirmacions basades en dades."

  • Aquest contingut sembla fer referència a les fonts de coneixement científic; les relacions entre dades, lleis i teories; i a la distinció entre simplement creure, creure racionalment o justificadament, i saber amb seguretat. La ciència contemporània com a paradigma de la racionalitat teòrica.

3. "Anàlisi de problemes cientificotecnològics d'incidència i interès social, predicció de la seva evolució, i aplicació del coneixement en la recerca de solucions a situacions concretes."

  • A primer cop d'ull aquest contingut sembla fer referència a les tres tasques fonamentals de qualsevol tecnociència: Analitzar i explicar els fets passats i presents; fer prediccions científiques sobre el futur; i, com a suport cultural de la tecnologia, ajudar a canviar la realitat. Però la formulació que es fa d'aquest contingut comú sembla demanar una tasca impossible per contradictòria: preveure la evolució dels problemes cientificotecnològics, però això no pot ser equivalent a fer prediccions científiques sobre el futur de la ciència i la tecnologia. I això últim, com ens va ensenyar fa més de seixanta anys Karl Popper, és una forma d'historicisme: mai no podrem saber avui el que sabrem demà. La història (i menys la història de la ciència) no és una ciència predictiva i mai no pot pretendre descobrir lleis científiques que ens permetin fer prediccions sobre el futur dels nostres coneixements científics. Això no vol dir que la ciència ficció (o ficció científica) i la prospectiva puguin ser instruments útils per motivar l’estudi de la ciència i de la tècnica contemporànies en el seu context social.

4. "Disposició a reflexionar científicament sobre qüestions de caràcter científic i tecnològic per prendre decisions responsables en contextos personals i socials."

  • Es pot entendre com una crida a la racionalitat pràctica individual i col·lectiva. I a l’estudi de l’epistemologia o filosofia de la ciència, i de l’ètica i la política de la investigació científica. Caldria assenyalar la importància de la història de la ciència i de la tècnica per a l’estudi de la filosofia de la ciència i de la tècnica. Hauríem de tenir sempre present la repetida afirmació d’Imre Lakatos, paràfrasi kantiana: “Sense història de la ciència, la filosofia de la ciència és buida; sense filosofia de la ciència la història de la ciència és cega”. I afegir que tant la filosofia i la història de la ciència com l’ètica i la política de la ciència són continguts imprescindibles, en un estudi de les ciències per al món contemporani que no sigui ni buit, ni cec, ni immoral.


5. "Reconeixement de la contribució del coneixement cientificotecnològic a la comprensió del món, a la millora de les condicions de vida de les persones i dels éssers vius en general, a la superació de l'obvietat, a l'alliberament del prejudicis i a la formació de l'esperit crític."

  • Resulta indiscutible la contribució de la tecnociència al progrés del coneixement i a la millora de les condicions de vida dels humans. És obvi que la ciència és el millor paradigma de progrés i de racionalitat teòrica. Esperit crític, esperit racional, esperit científic i lliure de prejudicis són sinònims. Però, en aquest elogi de la ciència, resulta científicament discutible afirmar com un fet que cal reconèixer: "la contribució del coneixement cientificotecnològic (...) a la millora de les condicions de vida (...) dels éssers vius en general". És difícil pensar que des de la Revolució Científica dels segles xvi i xvii fins al segle xxi hagin millorat notablement les condicions de vida dels animals no humans. Malgrat el recent reconeixement dels animals com a subjectes de drets, és fàcil trobar exemples per refutar que la vida dels animals d'experimentació, dels animals criats per a l'alimentació humana, dels animals salvatges... hagi millorat significativament gràcies a la tecnociència.

6. "Reconeixement de les limitacions i errors de la ciència i la tecnologia, d'algunes aplicacions perverses i de la seva dependència del context social i econòmic, a partir de fets actuals i de casos rellevants en la història de la ciència i la tecnologia."
  • Es pot pensar que aquest contingut demana, entre altres coses, l'estudi de la fal·libilitat com a característica definitòria del coneixement científic i del seu mètode d'assaig i error (en contraposició a la infal·libilitat del coneixement religiós, base del dogmatisme teòric i del fanatisme en la pràctica). També sembla que demana un estudi de la ciència en el seu context socioeconòmic i històric. L'estudi de les "aplicacions perverses" hauria d'evitar caure en tecnofòbies irracionalistes; analitzar la funció del científic i el tècnic en una societat democràtica (i no tecnocràtica), i animar els alumnes a menjar els fruits de l'arbre del coneixement.
  • La metàfora no vol ser ofensiva, però molts professors de batxillerat que coneixen bé els seus alumnes adolescents i lluiten contra els elements pseudocièntifics (astrologia, pseudotecnologies) i mítics (irracionalismes diversos) de la seva concepció del món, estarien d'acord a opinar que igual que davant d'una tribu de caníbals antropòfags no resulta urgent l'explicació dels inconvenients i perills de la dieta vegetariana, tampoc és urgent ensenyar als adolescents els perills (indiscutibles) del cientificisme dogmàtic i de la tecnofilia acrítica. Naturalment que volem que els nostres alumnes siguin científics crítics o raonablement racionals (que és l'única manera de ser racionals), però el perill de ser excessivament científics o de considerar la ciència com una religió o secta no és, ara per ara, un perill real entre el nostre alumnat.

divendres, 23 de novembre de 2007

Una pregunta plagiada a Voltaire


"Après notre sainte religion, qui sans doute est la seule bonne, quelle serait la moins mauvaise?"

Voltaire. Dictionnaire philosophique (Religion, Sec. III, Cinquième question sur la religion)


Després de la nostra santa constitució monàrquica, que sens dubte és l'única bona, quina seria la menys dolenta?

"Ne serait-ce pas la plus simple? ne serait-ce pas celle qui enseignerait beaucoup de morale et très peu de dogmes? celle qui tendrait à rendre les hommes justes, sans les rendre absurdes? celle qui n’ordonnerait point de croire des choses impossibles, contradictoires, injurieuses à la Divinité, et pernicieuses au genre humain, et qui n’oserait point menacer des peines éternelles quiconque aurait le sens commun? Ne serait-ce point celle qui ne soutiendrait pas sa créance par des bourreaux, et qui n’inonderait pas la terre de sang pour des sophismes inintelligibles? celle dans laquelle une équivoque, un jeu de mots et deux ou trois chartes supposées ne feraient pas un souverain et un dieu d’un prêtre souvent incestueux, homicide et empoisonneur? celle qui ne soumettrait pas les rois à ce prêtre? celle qui n’enseignerait que l’adoration d’un Dieu, la justice, la tolérance, et l’humanité?"

traductore traditore

"No en seria la més democràtica? No en seria aquella que..."